Octubre Centre de Cultura Contemporània.
C/ Sant Ferran, 12 València.
Entrada lliure.
arrtdacccio@gmail.com

"
08/09

JOHN GIORNO

RAFAEL SANTIBAÑEZ

Llicenciat en Belles Arts en l'especialitat de pintura per la Universitat Politècnica de València. S'ha dedicat a la pintura i al Mail Art i ha sigut seleccionat i premiat en múltiples concursos d'àmbit nacional, participant en nombroses mostres individuals i col•lectives tant a Europa com a Amèrica i Japó. Al Febrer de 1990 co-fundà l'Associació de Nous Comportaments Artístics ANCA, amb la qual va mantindre obert al públic un espai experimental d'activitats a València durant tres anys, on va organitzar, va gestionar i va participar en múltiples exposicions d'objectes, instal•lacions, performances, publicacions poètiques i en general tot tipus d'activitats relacionades amb la pràctica interdisciplinar. Ha organitzat i participat en Festivals i mostres de performance des de 1989 a l’estat espanyol a moltes localitats valencianes, a Granada, Madrid II Festival Internacional de Performances i Poesia d'Acció en el Centre del Carme. IVAM (València) i a l’estranger com el 5th International Festival of Alternative Arts, Transart Communication en Nové Zamky, Bratislava i Karlove Vary (Repúbliques Eslovaca i Txeca), en la Galeria Le Paquebot i l'Escola de Belles Arts de Caen (França), en el Centre Inter/LeLieu de Quebec (Canadà) entre altres. Actualment repartix el seu temps entre la docència, l'art i la vida.

La performance és una espècie de desert dels tàrtars com al llibre del Dino Buzzati. Tu pots vore-la de vegades, mes aviat pots imaginar-la, informe sense límits a lluny de tu, com si fos un miratge resplandent i titil•lant, sempre canviant, com tu. Depén del teu estat d’ànim, de l’hora del dia es mostra d’una manera o d’altra, fosca i lúgubre, brillant com un espill, et sorpren i t’aclapara o t’acompanya com una llarga ombra. El que és ben cert és que si l’has vista ja res et tornarà a semblar igual 

XEMA SOLER

"L´art d´acció no és una drecera cap a la veritat, però li permet a un gaudir del paisatge quotidià de l´experiència i de la pràctica de viure".

VÍCTOR BONET

Vaig néixer en el 64 i per ací seguisc...

"PARÈNTESI"

Són la policromia, les coses polièdriques, la polisèmia...
Són el contagi, el frec, la nutrició, la fruïció,
les coses furtives, l’evidència, la quotidianitat, la memòria, la negació, l’engany,
l’ estoicisme, el caos, l’entranyable, la comunicació, les contradiccions,
la profilaxi, l’epicureisme, l’innat, les coses universals, les concretes,
la socialització, el sexe, allò preconcebut, el reflex, les limitacions,
l’ordre, l’autoconsciència, la recurrència, el buit,
la fisura, l’immaterial, la deriva, el context, l’instint, la geometria...
Són, deia, alguns motius per estar.

En aquest cas és l’existència, el parèntesi, 0-1-0, o del res com un tot, de com la consciència només té sentit dintre d’ella mateixa, del temps com a constructor i incògnita... i al final, com al principi, com des de mai, novament res.

víctor circumspecte

ÁLVARO TERRONES

Castelló de la Plana. 1980

MOTIVACIÓ DE L'ART INSERVIBLE :

En l'art d'acció, els esdeveniments i situacions que es generen al voltant d'esta forma d'expressió corporal es converteixen en una alternativa real i tangible, a l'abast de les persones que s'introdueixen en el món de l'art, sense entrar en les operacions artificials amb què s'accedeix a altres formes d'expressió artístiques, de vegades fora de les limitacions de la persona iniciada.
Si el circuit no et permet rodar no cal desesperar-se. En l'art d'acció es posa de manifest el caràcter autoeditable del component artístic. No cal invertir massa diners ni estar mig cadàver perquè es reconega la teua competència en alguna matèria.
Generalment, la facilitat amb què s'accedeix a persones més experimentades en l'art d'acció. Llegat conductual que resulta positiu continuar fomentant: seria estúpid no actuar com estes gentils persones, per a trencar amb els precedents, per una qüestió d'originalitat artística (situació que ocorre en altres matèries).
Accionar sent conseqüent amb la pròpia conducta, ja que no és una representació, sinó una obertura psicològica pública. Ser considerat com a tal per la forma en què t'expresses. Si la conducta fora del temps d'acció és negativa el resultat durant l'acció serà negatiu.
Viure de l'art d'acció però mantindre's amb altres activitats és possible. Les pretensions professionals es redueixen i la persona es centra en una manifestació autèntica i natural, generant projectes inservibles, plens i complets.
Si el patiment forma part de la vida, podem descobrir la causa i trencar l'efecte. Mitjançant una acció es desfigura el sentit de la causa, allunyant-la de l'element racional per a convertir-la en absurda. Paradoxalment, quan s'observa un element absurd es genera una denúncia de resultat efectivament i manifestament racional.
Si el patiment (elements denunciables) no formara part de la vida no faríem accions. Aprofitant que ningú no observa, en la soledat també en fem, d'accions.

TANIA GARCÍA

Nascuda en 1984 a Veneçuela, actualment resideix a les illes Canàries on estudia Belles Arts a la ULL. Productora artística multidisciplinar, que comprén la pintura, escultura, disseny, vídeo creació i art d'acció. Realitza exposicions i accions en diferents illes canàries, així com a València, Lisboa i Porto. Membre fundadora de l'Associació Cultural i Juvenil La Cremallera, que ha organitzat i coordinat trobades, xerrades i tallers artístics de Performance : “Art en Predicat”, a més de tallers de videocreació i realització de curtmetratges.

Amb poques paraules… CONCEPTES D'OBRA GRÀFICA, ESCULTÒRICA I D'ACCIÓ.

La importància de la construcció de l'individu resideix en el fet que la identitat defineix un espai d'acció, tant social com territorial. En tota l'obra es planteja la cerca d'un espai sensorial, per a donar pas a una anàlisi de l'espai territorial d'un subjecte. És la cerca d'eixe espai físic a través de la relació inter-objetual i de l'empremta que deixa, partint d'exercicis d'acotació. El cos, a més de matèria, és interlocutor o conductor de l'objecte / pròtesi. Un cos d'un subjecte coetani que es troba en l'obligació d'estar en continu procés de construcció, d'assimilació d'ensenyaments, en l'obligació de dissenyar-se la vida, i dissenyar-se com a subjecte… un procés inacabable, d'un subjecte desarrelat de la pàtria, sense referents polítics, ideològics, arrelaments només a la vida de benestar que ens proporcionen els objectes, en aquest estat superflu, sotmès a amplitud de normes. Els objectes es conformen com a pròtesis que configuren l'individu, als que, més enllà d'un valor material, els atorguem característiques definidores de la identitat i doten de significat l'acció.

AVELINO SAAVEDRA

Santiago de Compostel•la - 1967 Artista plàstic, músic, perfórmer. Llicenciat en Belles Arts per la facultat de Sant Carles - València Des de 2000 practique conscientment l'art d'acció.

"DIS-ME EL QUE NO ERES (INTERPRETACIÓ BASTANT LLIURE DEL MITE DE PROTEU) I ET DIRÉ EL QUE PAREIXES"
Normalment en les meues accions prima la idea, encara que una vegada que la tinc clara pose tota l'atenció possible en el desenvolupament temporal i espacial de la mateixa. Tota acció és un treball processual en tant que succeeix en temps real, generalment davant d'un grup de persones que assisteixen amb major o menor interés a aquest procés, així que intente crear estructures i dinàmiques per a tractar de canalitzar i mantindre la seua atenció. Estes estructures tenen molt en comú amb la que use al fer música, però així com puc començar a pintar o a tocar improvisant de forma automàtica o subconscient, en performance abans necessite tindre un concepte clar i definit com a punt de partida. La performance la treballe bàsicament a nivell mental. Quan tinc una idea matriu que m'interessa, pense sobre ella i la desenvolupe a vegades durant mesos, incorporant i modificant estructures, temps i materials, fent xicotetes proves amb alguns d'estos elements fins a trobar una forma més o menys concreta, però rarament l'assage completament, reservant quasi tota l'energia fins al moment de realitzar-la en públic. Crec que quasi totes les meues accions solen sorgir com a resposta, reacció o reflexió, davant d'esdeveniments o situacions concretes del món social, artístic, polític, etc... i en les quals sovint em qüestione temes com el sentit de l'art, inclòs per descomptat el propi art d'acció. La meua posició davant de l'art en general és més d'actitud que purament formal o estètica.

ANA GESTO

Santiago de Compostel•la, 1978 Artista multidisciplinar. Llicenciada en Belles Arts, actualment realitzant doctorat Modos de coñecemento na práctica artística contemporánea, en la Facultat de Belles arts de Pontevedra. Exalumna de Bartomeu Ferrando en la Facultat de Belles arts de València. Component del grup d'investigació Resistència i materialització de la Universitat de Vigo. A més pertany a l'empresa A_túa creación e producción artística a Santiago de Compostel•la, dedicada a la creació i producció de projectes artístics. En la seua trajectòria artístic compta amb obres i performances seleccionades en diferents convocatòries “Kounellis-Fundación Caixa Galícia”, Chamalle X 2008 Pontevedra, Arte en Predicado de Tenerife, Novos Valores 2008, entre altres. Així com accions no-institucionals en l'espai públic i urbà en ciutats com Santiago de Compostel•la, València o Pontevedra. Les seues accions es desenvolupen al voltant de les pràctiques culturals i socials, abordant la seua identitat cultural, i tractant-la d'una forma passional al mateix temps que perversa.

SOBRE EL MEU TREBALL EN LA PERFORMANCE
M'interessa especialment la matèria que em rodeja o és part de la meua memòria. Moltes vegades són elements d'ús quotidià, artesanals, culturals o socials de la cultura gallega, en ús o desús.

AHMED BEN DHIAB

El sufisme (tasawuf) representa la tendència mística de l’Islam que intenta mantindre viva la dimensió esotèrica de la revelació profètica. En origen el sufisme consistia en un conjunt de pràctiques ascètiques i místiques individuals, que acabà per institucionalitzar-se en tant que ordre sufí (tarîqa)... En l’actualitat la saviesa del sufisme està present, brillant i viva arreu de l’Islam: al Maghreb, a l’Orient, en Àsia i Àfrica, celebrada per diversos conjunts i confraries de música i en la poesia intemporal de Rumi, Al Hallaj, ibn Arabi.

A PROPÒSIT DEL CANT D’AHMED BEN DHIAB
"El cant que reuneix els mons S’entra en la veu d’aquest cantant com s’entra en una catedral: la mateixa majestuositat, la mateixa amplitud, el mateix ritme de les columnes de càrrega, la mateixa lleugeresa al cim de l’espai obert, sovint il•luminat pels àngels de les vidrieres. La mateixa mono-tonia esplèndida que no és pas monotonia sinó eclosió mesurada i a la vegada desmesurada d'una arquitectura vigorosa, de natura mental i vocal, com si l’esperit sortira de la veu i vice-versa. Sorprenent Ahmed Ben Dhiab que no canta salms de l’Islam, que no dóna a la paraula sufí –tan profunda, tan misteriosa, tan encesa d’interioritat desolada- la potència del seu tòrax més que per afirmar, amb un brill estel•lar, la convergència de totes les nostres aspiracions d’una vora a l’altra, d’una civilització a l’altra, però també d’una música a l’altra. L’home és un cercador d’unitat, i per Ahmed Ben Dhiab, la unitat no es pot reunir veritablement més que pels camins de l’art –que són els de l’ànima. Rilke, el Rilke de les « Elégies de Duïno » ha emprat, segons la seua pròpia creença, l’Àngel formidable i terrible del seu poema major de la inspiració corànica. A Rilke li haguera agradat, veu i intenció, el cant negre i daurat d’Ahmed que diu l’esplendor íntima de l’Esperit i que, d’eixa manera, reuneix els mons." SALAH STETIE
"Cantant els poetes, i en primer lloc al gran Hallaj, Ahmed Ben Dhiab reprèn, amb veu portadora de resurrecció, tot l’impuls magnífic, embruixador, d’una paraula mística abocada a la font de la llum divina. El cant d’Ahmed Ben Dhiab es el de la nostra saviesa ancestral. Procedeix de l’Edat d’or de la nostra història. Conté les palpitacions dels relleus de la nostra terra i de la nostra memòria, deserts i sabanes, estepes i rius, campaments nòmades i harmonioses ciutats. Quan dona el cor de les seues oracions musicades als versos admirables d’Al-Hallaj, transporta i obri el cel pur en l’esperit del peregrí adolorit. Però un eco que s’eleva més enllà de la estació mística del poeta recondueix la seua veu captivadora, torbadora, cap a altres èpoques i altres espais, fins a les lletanies faraòniques de Ruth, la Mort, travessant les seues penombres, les seues cendres, i les seues aigües de nit. I, alhora, Àfrica, mare del sol i de la dansa aèria, apareix sota la forma que coneixem millor del seu art nostàlgic, el jazz de Duke o d’Ella vessant l’ombra en els canals del Memphis d’avui." MONCEF GHACHEM

CHARLES DREYFUS

(1947) Doctor en Filosofia i professor d’Art, especialista en Fluxus i en l’art de la segona meitat del segle XX. Escriu sobre art contemporani a nombroses revistes (Art Press, Inter, Flas Art, etc.). Ha preparat catàlegs per a museus com el Centre G. Pompidou (París), el Guggenheim (Nova York), Moderna Museet (Stockholm), Boymans (Rotterdam), Benaki (Atenes), etc. Com artista plàstic ha participat a la Biennal de Venècia, a la Fira de Chicago, a la de Moscou i a altres grans esdeveniments. Ha fet nombroses exposicions individuals, ha publicat llibres de poesia, y, des de 1974, ha fet performances a Anglaterra, Alemanya, Espanya, Finlàndia, Grècia, Hongria, Japó, Quebec, Lituània, Mèxic, Polònia, Eslovàquia, Suècia, Suïssa o EUA, sovint amb artistes Fluxus. La seua obra es pot veure a importants museus de França i Alemanya.

CONFERENCIA FLUXUS

FLUXUS. TEORIES I PRAXIS
La qüestió del cos - carn socialitzada, com a receptacle i vehicle de pulsions / afectes múltiples i contradictoris, roman al cor del debat sobre els diferents tipus de performances. Fluxus sempre viu, accions i intervencions que qualsevol pot realitzar. Un estat d'esperit vell com l'Àsia, ancià com l'Àfrica, fresc com l’última pluja. Estat permanent d'improvisació, no importa què, no importa com, no importa on, el més important resta que ningú no sàpiga de què es tracta. Però per a perdurar ha sigut necessari el concepte, una vegada més el concepte, sempre el concepte. La idea s’ha llençat, internacional, girada vers l'avenir. Front a la bestiesa ambiental tot azimut, gangrenant a cada colp més totes les ciències dites humanes, d'any en any Fluxus esdevé un mite.

MARIA JOAO FLOXO

Porto, Portugal, 1982. Llicenciada en Arts Plàstiques- Escultura, en la Facultat de Belles Arts de la Universidad do Porto. Sobre les intencions que vinc a desenvolupar el que puc dir és que intente sempre aprofitar l’entorn físic i circumstancial per a crear alguna cosa i traure idees per a reutilitzar-les més tard. En tot el que faig, “l’altre” és un dels factors essencials, unes vegades treballe amb ell, altres a través de les vivències conjuntes. A partir de la meua experiència a València, de les classes de Bartomeu Ferrando, de les noves persones i costums he entés (perquè només en eixe nivel m’he plantejat la qüestió) que “l’essència” d’una cultura són les persones i la forma en què estes es relacionen, així que en quasi tot allò que faig “l’altre”, “l’entorn” i els hàbits culturals són part de l’enfocament en el meu treball. He participat i organitzat algunes exposicions a Portugal i España i esdeveniments com Valetudo Artístico I; AdA festival I, II; Arte en Predicado; “…se este rua fosse minha…”. Per a mi l’Acció és una forma d’expressió activa que em posa en un contacte directe amb “l’altre”, en la qual m’expresse en aquest moment, en eixe temps determinat que em posa a prova mentalment, corporalment, etc., i et posa l’adrenalina al límit!!! Per a mi, són els vertaders moments d’Acció / Reacció.

CLAUS EN SILENCI
En esta acció enfoque una visió personal i crítica del dia 25 d’abril de 1974, que és considerat a Portugal el “Dia de la Llibertat”, el dia en què es va produir la revolució contra el sistema polític salazarista. Tot i que no l’he viscuda, sempre hi ha diverses opinions sobre esta revolució, i jo he begut un poc de totes estes històries, i visc ara les conseqüències de totes les accions fetes en eixa època. Així que no puc ser indiferent a tot allò i ho he d’expressar!!! És una acció preparada per aquest moment i data en especial, sempre amb la tendència a l’experimentació de diferents materials.  

XAVIER ALCÀCER

Puçol, 1981. Xavier Alcàcer i Sanchis es considera un creador interdisciplinar encara que no sap ben bé a què respon, si al seu interés pel descobriment, la hibridació i el joc o als efectes de la “palometa” que acostuma a prendre després d'esmorzar els dissabtes al matí a qualsevol bar de l'Horta Nord.
Tècnic especialista en Arts Gràfiques i Llicenciat en Belles Arts, afirma que la seua intenció és treballar a alguna cosa creativa encara que possiblement acabe de reposador al Carrefour.
Pintura, fotomuntatge, instal·lació, audiovisual i acció són emprats per aquest creador com a modes de transmetre missatges i provocar sensacions o reaccions a l'espectador. Aquesta versatilitat l'ha dut a participar a nombroses exposicions a València, Bilbao, Madrid, Porto (Portugal) o Breda (Holanda), així com a promoure esdeveniments artístics com ara la “Muestra de Valetudo Artístico” a València.
Membre del col·lectiu Artichaut i artista compromés, actualment la seua obra gira entorn a l'experimentació sonora i la crítica a les agressions a la cultura i tradicions del seu POBLE –en sentit ampli.

PEGAR CULLERADA
Sal, oli, tensió, humor, carn de pollastre, crítica, sarcasme, bajoqueta, tradició, reivindicació, tomaca, símbols, pebre vermell molt, història, històries, arròs, conill, política, cultura, oblits, violència, socarrat, folklore, llengua, sentiment, cullera, terra, suor, llàgrimes, reflexió, himnes, revolta, repressió, sang, ceba, fartons, temps, aigua, safrà i foc.
Aquests són alguns dels ingredients que conformen l'essència de la cuina valenciana. Combinar, mesurar i potenciar aquestos i d'altres productes per aconseguir un bon plat d'acció és el meu treball.
Acció d'autor és com m'agrada anomenar-la. La meua única pretensió, podríem dir que és oferir al comensal uns plats amb eixe regust amarg que acompanya el meu poble. Però amb la sensació saborosa que convida a millorar el nostre receptari.

ÀNGELA GARCIA

Castelló de la Plana, 1981. Llicenciada en Belles Arts a València. Artista perfòrmer. Durant els anys universitaris i posteriors ha anat realitzant cursos / taller sobre performance amb, Johannes Deimling, Marina Abramovic, Roi Vaara, Bartolomé Ferrando, Monika Günther i Ruedy Schill, per ampliar la seua formació en l'àmbit de l'Art d'Acció.
Ha tingut contacte amb el món de la dansa i el teatre, sent l'art d'acció/ performance la seua pràctica preferida i on centra el seu treball artístic personal des de 2003, realitzant diverses accions de temàtiques distintes en diferents llocs.
Ha participat com a perfòrmer i ponent en taula redona en Trobades d'art d'acció, com les organitzades per Nelo Vilar en el CENDEAC (Múrcia).
Ha sigut col·laboradora en la 5t Trobada Internacional de Performance , coordinat per Bartolomé Ferrando a l'IVAM  (València, 2007), i ajudant de coordinació en el festival L'Art és Acció, comissariat per Bartolomé Ferrando i coordinat per Nieves Correa i Hilario Álvarez en el Reina Sofia de Madrid, 2008 
A l'estiu de 2008 ha sigut coordinadora del Concert Urbà de clausura, idea d'Enrique Máximo i partitures de Llorenç Barber, per al  Festival Alter- Arte 08 a Múrcia; va dimitir d'aquesta coordinació per la censura aplicada a Leo Bassi, igual que el director del Festival i la codirectora del mateix. Ha sigut ajudant de coordinació en el I Festival Internacional de Performance, Regió de Múrcia, comissariat per Bartolomé Ferrando, en el LAB, Múrcia 2008. És membre fundador i actiu de l'Associació Cultural Sinberifora, fundada al desembre de 2006, amb la qual practica la gestió col·lectiva d'esdeveniments culturals i intervencions performàtiques en programes d'art com FAP (Festival d'Art Públic Ciutat d'Algemesí), Festival d'Art Públic Efimer d'Alginet, Nits d'Aileo i Art en l'exili... Actualment organitza junt amb diversos membres de Sinberifora A.C. el Cicle Arrt d'Accció, de caràcter mensual en l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. 

SUGGERIMENTS
Què esperes quan veus una performance?
Que et sorprenga?
Que t'òmpliga de goig i de tristor?
Que siga un espectacle espectacular?
Que et torne a defnir el concepte del món?
Que et trasmeta què?
No sé què és el que esperes que esdivenga, però segurament no esdevindrà…
L'art d'acció, per a mi, és tan anàrquic que en gran part està subjecte a la lliure interpretació dels suggeriments oferts i/o llançats pel perfòrmer. Jo faig per a que junts pensem, cada un en el seu cap, però en el mateix espai present. No hi ha regles per a interpretar l'art d'acció; pensa què és el que t'interessa quan mires i potser trobes el teu significat a un suggeriment que a un altre passarà desapercebut.
Ets capaç de recrear un suggeriment més enllà del significat ofert? O prefereixes que t'oferisquen un discurs lineal, que et faça sortir content perquè ho has entès?... I on es queda el ritme, la tensió, l'espai, el temps, el sentir tot això en el moment present, si el que vols és seure i veure...
Pot passar allò que esperes que passe, o pot passar el que no esperes que passe... pensa on està el teu límit.

JOAN CASELLAS

Ha realitzat accions arreu d'Europa, també a Amèrica, a Corea i Israel. Individualment ha exposat a la Fundació Joan Miró de Barcelona (1979), la Fundació Espais de Girona (1987 i 2003), la Bridgewater-Lutsberg Gallery de Nova York (1989), la Dri 05 Gallery d'Amsterdam (1991), la Sala 491 Art i Recerca de Barcelona (1991), l'ICA de Londres (1994), la Galeria H 2 O de Barcelona (1995 i 2001), i el CASM de Barcelona (2002 i 2006), entre d'altres. Publica textos d'art en diverses revistes i diaris com l' Avui , La Vanguardia , Papers d'Art i Bon Art. Com a fotògraf i documentalista desenvolupa l'arxiu Aire d'Art d'Acció des de 1992.i organitza esdeveniments d'art d'acció com la trobada anual La Muga Caula (www.lamugacaula.cat).

ACCIÓ RELATIVA .
"Si es mou ho miraran", va dir Andy Warhol en relació a les seves monòtones pel·lícules en les quals no passava quasi res, o res de res.
Les coses existeixen sempre amb relació al seu context; així un verd brilla amb un taronja i s'apaga amb un blau marí. L'art d'acció que proposo busca les relacions directes entre cadires audiència i un vídeo que vaig fer l'altre dia, etcètera. Més que no pas una qüestió de cinetisme i cos, l'art d'acció és una qüestió d'idees relacionades que persisteix després de l'acte efímer. Alhora tot és ben físic; la possible abraçada, l'ensopegada, l'acoblament del micro, la nostra foto projectada en la sala, les begudes que perillen, les taules i cadires que potser es mouran de lloc i els impulsos elèctrics entre neurona i neurona que miren de copsar des de diferents punts aquestes accions relatives entre si i entre nosaltres.

ÀLVARO PICHÓ

València, 1976. Dissenyador industrial des de l'any 2000 i conclou la llicenciatura de Belles Arts aquest curs 2008/09. La meua activitat es divideix entre el disseny i l'art. La meua labor artística més abundant són baix relleus, vídeo i performance. Em dedique a l'art perquè és una de les formes que em demostren que sóc viu, que sol ser quan en els meus treballs aconseguisc incloure major o menor poètica, però poètica al cap i a la fi. Sóc una de les persones que més en dubte posa l'art i fins i tot el performance. És, potser l'esvarós de l'assumpte i per la seua difícil explicació o reducció a paraules, allò que més m'atrau perquè m'inquieta, ‘si anit ho vaig deixar ací, aquest matí estava allà'. Es diu que quan coneixes ‘algo' definitivament este ‘algo' d'alguna forma mor i és potser aquest desconeixement, aquesta incomoditat la que em porta encara a seguir practicant-ho en les seues diferents expressions. Fins i tot hui no sé què és l'art ni què és el performance i per això continue buscant, ara bé, l'energia que desprèn un bon performance és de difícil comparació a altres situacions de la vida.

ÁNGELES MUÑOZ

Formació en Psicologia, amb un Tercer Cicle d'Estudis Universitaris on investiga sobre Teoria Política Feminista; Lectura de Foucault; Escepticisme i Arguments Transcendentals; de Plató a Aristòtil: Ontologia i Antropologia; Lectures del Pensament Il·lustrat; Nous Mètodes en Ciències Humanes(2000/2001).
Més tard s'adonarà de com utilitzar eixe coneixement en la pràctica a través de l'art d'acció, després d'un període de formació en tallers artístics: Bartomeu Ferrando, Esther Ferrer, Montse Rodríguez, Javier Codesal, Alex Francés, Pedro Ortuño, Elena Octavia… i assistència a uns quants seminaris.
Realitza diverses performances sense invitació i pel seu compte en cases abandonades i al carrer, filmant perquè quede testimoni com una gesta artística.
I recentment en el Festival Alterar-te, on és portaveu de la plataforma d’artistes dimitits per un cas de censura (www.seofrecefestival.com). És l’alma mater del col•lectiu notelocalles, que col•labora amb la Coordinadora d’associacions Murcianosevende.  

 NOU ENFOCAMENT DE L'ART D'ACCIÓ

DOMIX
Llicenciat en Arts Escèniques. (Múrcia, 1999) Especialista Universitari en Museologia i Art Contemporani (Alacant, 2005) Autor i dissenyador escènic, integrant de la companyia La Mirilla Teatro de Madrid i del col•lectiu d'acció No te lo Calles… de Múrcia. Pertany a l'equip de redacció de la revista cultural El Kraken i col•labora amb el LAB en l'organització del Festival Internacional de Performance de Múrcia.

AUTÒPSIA EMOCIONAL
Les benes cobreixen el meu cos, metres de tela envolten el meu cos immòbil.
Són la representació de la meua vida, el meu passat, les meues experiències emocionals. Estes benes suposen el pas dels anys i cobrixen les ferides provocades pel viatge emocional que comporta la vida.
Necessite obrir el meu interior i mostrar allò que sempre he guardat. Mostrar el que l'educació encobrix, coarta… mostrar l'essència del ser.
En el procés de busca d'un renaixement que em permeta oblidar el meu anterior cos, la meua anterior vida, els meus anteriors sentiments, em desprenc davant de tu del pesat llast per a sentir-me lleuger en este instant.
L'audiència participa en la meua performance obrint els embenats, estirant d'ells per ajudar-me a desprendre'm del passat.
Quan troben una etapa concreta de la meua vida, poden tallar-la i arrancar-la de les benes encara adherides a la meua pell.

acciondomix@gmail.com

YOSEM
Múrcia, 1970 Llicenciada en BBAA. Titulada superior en Il•lustració i Ceràmica Artística. Formació en Art-teràpia. Interessada en els processos de disgregació i transformació. Quant a la performance, igual.

“PERFORMANCE CANCEL•LADA”
“Truca'm per anar al mercat, a comprar un tros de salmó que menjarem a mitges, jo pose l'amanida. Pots venir a ma casa, et deixe el meu sofà, un costat, i xerrem de com t'ha anat la setmana. O podem anar en tren a eixe lloc que et va agradar tant i vols mostrar-me. O te l'ensenye jo. Dóna igual. Podem comprar una ombrel•la y passejar-la per La Gran Via que li pegue l'aire i el sol, o el no sol. També vaig sentir ahir una cançó que no sé de qui és però mola, vols sentir-la? Ja no celebre el meu aniversari, tampoc el teu, ni el teu sant, ni els dissabtes, ni els divendres. I també dóna igual. Guarde pedres de molts llocs que després ja no recorde; tampoc les pedres. No tinc ni fons d'armari ni fons. Jo col•leccione caixes buides, ja saps el que m'agrada”.

JUAN MARTINEZ LAX
Des de 1969 ha fet exposicions individuals de pintura, escultura i audio-visuals en Centres d'art actual i galeries, en esglèsies, mercats, teatres… al Festival de Cante de Las Minas, i en ciutats com Murcia, Madrid, Salamanca, Chicago, Nimes (França), Dubai (Emirats Àrabs), etc. Ha col•locat obra pública monumental: escultures per als Jutjats de Múrcia i Cieza, o murals ceràmics a Múrcia i Ceutí. Recentment s'interessa per l'art d'acció.

“TOTES LES ESTRUCTURES SÓN INESTABLES”
La impermanència ens fa despertar de la dimensió de la no forma que hi ha en nosaltres. L'orde superior emana del regne sense forma de la consciència, de la intel•ligència universal. Podem ser participants conscients, una cosa sagrada o caos, més enllà del bo i del pitjor. Res existeix aïllat, les causes són infinites i estan connectades amb el tot. El pitjor es transforma en bo pel poder de la no resistència, que és el poder de l'univers. L'esperit s'allibera de la forma. El somiador és la realitat en què les formes van i vénen, és el que fa possible el somni, la consciència quan estàs despert dins del somni. Açò és el nou món. Quan estàs atent, la teua presència flueix en allò que fas i es transforma en consciència per a créixer, ens convertim en mestres. Accepta el moment present i troba la perfecció que és més profunda que la forma i no està afectada pel temps. El goig de viure emana de la consciència i és una mateixa cosa amb el que tu eres; la realitat de l'univers és també la teua, són el tot i el no-res, la forma i la negació de la forma. Tu no eres la forma. Totes les estructures són inestables.

HILARIO ÁLVAREZ
Béjar (Salamanca), resideix a Madrid.
Artista d’Acció en actiu des de 1993.
Des d’aleshores ha realitzat accions en pobles, ciutats, capitals, carrers, places, barris, trens, bars, espais, teatres, palaus de congressos, sales, galeries i museus. Nacionals i internacionals.
Detesta contar la seua vida i redactar currícules.
També li agrada i practica l’Art Postal (Art Correu / Mail-Art), la Poesia Visual i Fonètica i la Música Sorollista. Desitja fer constar que:
Donem allò conegut per passat.
Les meues accions responen a la meua comprensió de l’art com actitud davant / en la vida.

Tot i això, fa algun temps vaig comprendre que l’art el fan els altres.
Des d’aleshores, en les meues accions, em limite a proporcionar l’oportunitat per a que l’art es produïsca. Per a que s’hi donen vivències poètiques, és a dir, vivències d’experiència intensificada.
Això, i poder fer-ho sense demandes prèvies ni justificacions posteriors, és l’única cosa que m’interessa de l’art.
A banda coordine l’Oficina de Ideas Libres dedicada a la gestió i difusió de l’Art d’Acció des de 1.997
Per a informació extensa contacteu amb ofideaslibres@gmail.com

MARINA PALOMO
He rebut formació en arts plàstiques i dansa des de la infància. Sent des de fa anys la performance el meu camí d'investigació. “mes que fer-la tracte de viure-la; exposant-me a unes regles que m'autoimpose, i per mitjà de les quals entre en un INTENS camí a lo DESCONEGUT. Un JOC viscut com un RISC, com un VA DESAFIAR (que m'acosten a la XIQUETA que inclús sóc)
Actualment sóc ama de casa, futura mamella i educadora d'adolescents amb problemes d'inserció social.

Performance “MAYA”
Cos habitat per dos persones. Amb dos ritmes cardíacs diferents i simultanis. Maternitat. Úter. Xiqueta-Dona.

FABRIZIO POTESTAD
La trajectòria artística que Fabricio Potestat, performer, pintor i vídeo artista navarrés, ve desenvolupant des de fa ja mes d'una dècada ha estat sempre lligada a la busca dels limits tant personals com artistics. Aquest motiu li ha conduït a xafar terrenys fronterers i a valdre's de practiques interdisciplinars en les seues peces. Però va ser per pur atzar, un dia que s'equivocà de classe i va aparéixer en la de Bartolomé Ferrando, quan va descobrir que l'art d'acció era el llenguatge amb major capacitat de fusionar o englobar diferents disciplines.
L'absència com a forma més pura de temporalitat, el silenci, el buit i la pausa són els conceptes que vertebren el seu no-discurs en els seues accions. Fabrizio Potestat, ens presenta en l'Octubre CCC una acció titulada "el miracle de l'art" en la que és qüestiona la funció de l'artista i la seua instrumentalització dins del mon de l'art, posant en dubte, no sense ironia, la professionalitat del propi artista. Amb això pretén que l'espectador-receptor es qüestione els fonaments mateixos de l'obra d'art i l'experiència estètica.
Actualment Fabrizio Potestat viu i treballa a València i encara que ha sigut guardonat amb diverses beques i premis, allò ja queda lluny i millor no mencionar-los. Gràcies Bartolomé.

PEDRO DÉNIZ
Naix en 1964 a Las Palmas de Gran Canaria. Artista interdisciplinar, la seua ampla versatilitat com a creador l'ha dut a desenvolupar treballs i experiències que van des de l'obra objectual a la instal·lació, des de la fotografia al vídeo o a la poesia visual, cultivant amb profusió l'acció i la performance, imposant un sentit molt obert i participatiu als seus projectes. Els seus treballs resumeixen un extens compromís amb aspectes de gran calat social i polític on es posiciona sobre qüestions pròpies del temps que li ha tocat viure. Artista amb un extens treball des de la dècada dels noranta a l'actualitat, ha residit a Tànger (Marroc), y mostrat el seu treball arreu de l'Estat espanyol; a Suiza, Marroc, Cuba, Mèxic, etc.

Per a mi la performance és un territori que em permet fusionar cos, imatge, espai-temps i conceptes que me són molt difícils d'explicar o executar en altres disciplines; el considere un territori de no ningú, un cos en si mateix que em fa més lliure com a persona entre "altres", més enllà d'anàlisis estèrils. És tan efímera i directa com una tassa de café compartida en una sobretaula, o unes copes compartides en un Bar amb desconeguts; l'espai, el temps, l'atmosfera i eixa energia directa d'interrelació entre cossos: "cossos-illes", "cossos-polítics", és una cosa que me estremeix. Entenc estos territoris com un encontre, com un "meeting

"Trànsit – ceguera"
Esta Performance consisteix en una breu projecció en la paret on Jo aparec llevant-me caretes en què hi ha escrits (bordats) Noms d'emigrants, i a la vora estaré jo en directe assegut darrere d'una xicoteta taula col·locant-me caretes roges amb una paraula seleccionada de 10 que distints emigrants ens van enviar per correu a Gabriela León i a mi per a la vídeo instal·lació Desplazamientos (esta Performance és una versió d'aquell projecte). Les paraules que es van sol·licitar tenen que veure amb el seu trànsit, el seu trasllat emocional i físic cap a l'altre costat; i una vegada a l'altre costat ¿Què?...
Les persones que van enviar la informació són emigrants que especialment elegiren Estats Units, però eixa relació podria ser el sentiment i percepció de qualsevol de nosaltres. Mitjançant l’àudio s’escoltarà la totalitat de la resta de paraules i sentiments expressats per ells en les seues missives, solapant-se unes amb altres (les que es veuen i les que s’escolten); són d’alguna manera sentiments i missatges que s’expandeixen en les il·lusions de cadascú de nosaltres. La performance és, sense pretensions, un exercici sobre la ceguera contemporània cap a les realitats dels altres, la ingenuïtat de mirar cap a una altra banda, com si fórem estruços. Al final de l’acció una obscuritat total s’ha d’apropiar durant uns segons de la sala…

ELYOENAI RAMÍREZ
(Mèxic, D.F.). Mestria en Arts Visuals en l’especialitat d’Art Públic per l’Academia de San Carlos (UNAM) i llicenciada en Arquitectura per la Universidad La Salle. Va iniciar la seua activitat artística l’any 1996, i ha participat en deu exhibicions col·lectives amb pintura, fotografia, escultura i instal·lació. Formació en Performance amb Melquíades Herrera a Mèxic i Bartomeu Ferrando a València. Va realitzar la seua primera acció el 2006 i des d’aleshores s’ha convertit en la seua principal activitat artística. Actualment realitza el doctorat en Art Públic a la Universitat Politècnica de València i la seua línia d’investigació són les intervencions en els espais públics.

JAVIER MARISCO
Naix a Algemesí, a la Ribera del Xúquer. Des de molt menut li van interessar les coses que aparentment no es podien explicar… Va créixer, va acabar l’institut i va anar a parar a BBAA, on, després de pintar i tacar-se amb fang, arribà a la classe de Bartomeu Ferrando, on va trobar una forma d’expressió perfecta per allò que volia expressar de vegades.
Durant un any va estudiar a Oporto, on va profunditzar en el treball amb el vídeo i l’acció. Un any després va seguir treballant a Bulgària i va tornar a València… Després de dos anys en la capital del Túria reconvertit en parc, ara resideix a Göteborg, Suècia, on està fent coses amb càmera de vídeo dins del programa Pépinières Européenes pour Jeunes Artistes, fins al proper any.

Per aquest esdeveniment ha preparat una peça conformada per una successió d’accions-objecte, un procés mitjançant l’acció on intenta crear poemes-objecte dotats d’una càrrega intensa i crítica. Aquesta càrrega la dóna la pròpia acció…
Simplement és un enfocament més o menys ajustat i crític-xafarder d’aquesta crisi global que no ha deixat entreveure una societat cimentada en un tragí de xifres que processen sofisticats ordinadors interconnexionats mitjançant borses de comerç mundial. Amén

www.javiermarisco.com

ESTHER FERRER
Es coneguda per les seues performances, que realitza individualment o formant part del grup ZAJ (dissolt en 1996)
En la seua llarga carrera com artista de l’acció ha participat en nombrosos Festivals tant a l’Estat espanyol como a l’estranger (Alemanya, Itàlia, Suïssa, Bèlgica, França, Dinamarca, Noruega, Anglaterra, Holanda , Polònia, Eslovàquia, República Txeca, Hongria, Bulgària, Estats Units, Canadà, Mèxic, Cuba, Tailàndia, Japó, Corea, etc.).
Ha exposat el seu treball plàstic en galeries i Museus de diferents països. En 1999 fou un dels dos artistes que representaren l’Estat Espanyol a la Biennal de Venècia.
Ha impartir nombrosos cursets en Universitats i Escoles de Belles Arts a Canadà, França, Itàlia i Suïssa a més de Espanya.
Obres radiofòniques: Al ritmo del tiempo i TA TE TI TO TU o la agricultura en la Edad Media.

Esther Ferrer s'ha referit contínuament a l'absurd de la vida quotidiana, que és el punt de partida del seu treball artístic. Afegir l'absurd a l'absurd significa acostar-se i retirar-se d'això.
Simples successos, una paraula llegida, un títol, un objecte de la vida quotidiana, poden ser els punts de partida per a una idea de performances. No hi ha materials determinats en el sentit de la teoria clàssica de l'art, en la que els colors i el pinzell s'anteposen a la pintura, els tons a la música o les paraules a la poesia. Per a Esther Ferrer, les imatges, les fotografies i les peces musicals estan a un mateix nivell. Moltes vegades estes han sorgit d'una performance. Esther Ferrer separa rigorosament aquest centre del seu treball artístic de totes les formes de happenings o qualsevol altres tipus d'escenificacions que han aparegut en el segle XX. Les seues accions són monotemàtiques, reduïdes a l'extrem, no són espectacles, no són ficció, estan sempre ancorades en la realitat i no obstant això artificials i en un nou context. No representen res. El seu buit i el seu absurd converteixen el receptor en un intèrpret, l’introdueixen en un procés d'interpretació. Encara que aquest, l'espectador, es comporte de forma reticent i fins i tot se'n vaja, participa de forma activa.
El "material" d'Esther Ferrer són les formes bàsiques de la visió humana: l'espai i el temps.
(Extracte de: "Rationality and unpredictability", Helga de la Motte - Catàleg: Esther Ferrer, de la acción al objeto y viceversa. (Esther Ferrer: From d'action to the object and vice versa.)

Esther Ferrer no busca més que establir una silenciosa eloqüència sustentada en la contrarretòrica, una eloqüència per mitjà de la qual els objectes trunquen qualsevol verbositat i espanten tot tipus de parleria. Minvada la loquacitat, reduïda tota fe lingüística, l'artista propicia aquest procés compartint mitjançant les seues accions i performances un espai (concret) i un temps (present). Aquests elements es transformen en els eixos rectors d'una activitat que s'exerceix a través del contacte, és a dir, a través d'eixa presència a què en tantes ocasions s'ha referit la pròpia autora. Com a conseqüència d'això, l'objecte es converteix en obra, l'obra en acció, l'acció en presència, la presència en instantaneïtat i la instantaneïtat en eixe despreocupat esclat de coses que només escriuen el transcurs d'una objectualitat que espenta a un ara vibrant i calmat, replet i buit, lluminós i fosc.
(extracte de: “Esther Ferrer: de la performance, de sus usos y otras utilizaciones” - David Pérez.
Ed. Universitat politècnica de València - Sin marco: arte y actitud en Juan Hidalgo, Isidoro Valcárcel Medina y Esther Ferrer).

VALENTIN TORRENS
Osca, 1951
Derivant de l'escultura a la instal•lació i l'acció Dónes de l'any 1990 ha realitzat accions en mes de vint-i-cinc països d'Europa, Amèrica i Àsia. Presentant-se en festivals internacionals i en mostres individuals. Interessat en els usos i recompenses dels mitjans de masses.
La percepció com a font i límit del desig. Les polítiques de la percepció i el seu alliberament.
Utilitzant estratègies canviants per a descodificar les acomodacions de l'art i la cultura, les seues connivències amb l'horror.
Un codi doble real / il•lusori, de l'artista com una ombra, la seua i la del context; transformant-se ambdós.
Humor i joc liminal, curtcircuitant la lògica del llenguatge i la ment de l'espectador.
Accions amb una tènue llum, accentuant la percepció directa per l'espectador.

Des del 2000 coordina l'àrea de performance dins del multifestival PERIFERIAS, Osca, i altres com TROBADA d'ART, NATURA I TECNOLOGIA en 1993, La Floresta; TERRITORIS NÒMADES en 2001, Barcelona

E.S.O.C.
fidelitat al descontrol.
improvisació.

específic en cada esdeveniment.
e.s.o.c. fa olor a ruidisme,
a art d’acció, a música
experimental, a vídeo-creació,
fa olor a bacalao,
fa olor a glam, glam, glam, glam,
e.s.o.c. emet sons, imatges i
experiències desinteressades.
desprèn alegria i demència en
proporcions similars.
e.s.o.c. és experimental smòukers of carxofa
e.s.o.c. és caspa urbana, deliri rural,
e.s.o.c. és òpera social,
e.s.o.c. és amor...
amor experimental.

 

E.S.O.C. és l’espectacle del segle! Esperpents, sorolls i demés varietats!!!

Experiència no viscuda.

E.S.O.C. està en la línia divisòria (si és que hi ha alguna línia en un gelat de roses), que separa el no ser res de ser-ho tot.

Síndrome demencial relatiu a la sobredosi informativa i desinformativa, a la sobreabundància matèrica i objectual, teòrica i conceptual.

e.s.o.c. és una rave de càmera.

E.S.O.C. és un tipus amb bigoti vestit de fallera,

Untades de mortadel•la,

Coets, taronges i bocates vegetals amb tonyina i pernil dolç.

E.S.O.C. Le grup à la mode!

E.S.O.C. és amor.

RAFA SUAREZ
Comença la meua pràctica de l’art a finals dels anys vuitanta des de l’àmbit de la plàstica, i en concret de la instal·lació i la fotografia, desenvolupant una trajectòria ortodoxa i oficial, pertinent en els anys noranta. A mitjans d’estos anys sorgeix de manera aïllada algun projecte independent de col·laboració amb altres artistes, com va ser Fast Food l’any 1996. A finals de l’any 1998 cree el projecte Window 99, un assaig d’art públic en un entorn domèstic. En 1999 fundem entre uns quants artistes el Circo Interior Bruto, un projecte d’art en directe amb una duració de cinc anys, en el context del qual comence a desenvolupar un treball més relacionat amb l’acció. Simultàniament es va anar formant el duo artístic Velvet & Crochet, amb François Winberg, amb qui encara continue treballant. De forma paral·lela a estos projectes mantinc una línia de treball individual més relacionada amb un plantejament objectual i gràfic.

ANA HIGUERAS , natural de Jaén, i
TIZIANA CHIARA nascuda a Viterbo, Itàlia, comencen a desenvolupar els seus treballs en comú l’any 2005. Amdues són llicenciades en Belles Arts i han desenvolupat experiències multidisciplinars dins del món de l’art. El seu projecte artístic en comú es basa en una creació lliure entre art i artesania; tracten la seues essències.
Amb el nombre de Tiz_y_Ana investiguen el camp del vidre fos desenvolupant joieria artística, complements de moda i escultura.
Recentment comencen a col·laborar juntes en projectes de performance. Han participat en el IV Encuentro internacional de performance en el Centro de Arte Moderno de Madrid; l’Encuentro de performance “Arte en Predicado” a Tenerife; Encontre d’artistes de carrer “Elx al Carrer”, i a “Lorcaria” (amb una performance comunitària) a la galeria Kunst kraus d’Altea.

MANUEL ESPINO
Naix a Mairena del Aljarafe, Sevilla, en 1984. Inicia els seus estudis de BB.AA. a Sevilla, i els està finalitzant a València. Perfórmer per plaer, dissenyador per a menjar, prepara les seues accions amb dibuixos, pictogrames, fotografies i performance per a vídeo. Les seues últimes accions públiques han sigut:
Ojo avizor, amb Carlos Cáceres, per carrers de València, dins del Fòrum Internacional Infantesa i Violència del Centre Reina Sofia; 2007.
Jueces 14,14 en la mostra “Mamá yo no pinto: 1ª muestra de valetudo artístico", València; 2007.
Barra del 7 en AdA Festival (Festival Europeu em Acção) Oporto, Portugal; 2008.
Les nombroses accions que componen les seues performances recreen imatges tretes dels mitjans de comunicació i de la Història de l’Art, relacionades amb l’esport de competició i l’ensenyament de disciplines esportives. Les variacions sorgides del concepte de caiguda i la cerca d’allò híbrid / intermedi modifiquen el seu significat. Aquestes tracten de crear altres referències visuals, paral·leles a les amplament difoses, i desvelar les transmissions de valors i rols de gènere que tenen lloc mitjançant l’esport i el seu entorn cultural, de forma subreptícia. Són un medi per a la creació d’imatges alternatives a la masculinitat proposta per un ús intencionat de l’activitat esportiva. Aquestes accions estan filtrades per la seua experiència personal i l’estudi teòric.
Juxtaposició de fragments contradictoris, repeticions, flashbacks, fets no habituals, mirades a l’espectador, flirteig... serveixen per a crear humor reflexiu, que diverteix a qui fa i a qui mira. Així, mostra el seu desig de compartir l’excitació performativa amb el públic, lluny del perfórmer abstret i l’avorriment de l’observador.
Si fa açò fora del bany de sa casa, on té les seues pintes del pèl i els colors, és perquè ho desitja. Si queda insatisfeta, per favor, pique de peus.

CARLOS LLAVATA
(1964) Artista visual i d’art d’acció. La seua formació artística comença a l’escola de ceràmica de Manises, 1983/ 87, passant després per San Francisco Art Institute, CA. EEUU 1989/ 91 (alumne no oficial). Primers contactes amb l’art d’acció.
Torna a la Facultat de Belles Arts de València, on acaba després d’una estada a Holanda, a la Gerrit Rietveld Academie d’Amsterdam entre 1999/ 2002. Allí treballa amb col•lectius com PSWAR Amsterdam y SIGN gallerie a Groningen.
Carles ha fet 5 exposicions individuals i al voltant de 60 col•lectives, i 6 conferències en diferents llocs del món. L’any 2003 comença a treballar com artista a La Sala Naranja (València).
L’activitat professional/ artística de Carlos Llavata data de l’any 1999, quan comença una vida dedicada al seu treball artístic. L’escultura, la ceràmica, els gravats (monotipus, serigrafies...), la fotografia, el vídeo i la instal•lació són el seu univers material, i és la performance o l’art d’acció l’estructura discursiva que entrellaça tota la taxonomia visual en el treball de Carlos Llavata.

RAÜL GALVEZ
Naix a Redovan (Alacant) el 1969. Llicenciat en Belles Arts. Artista postal, està present en quantitat d'exposicions internacionals. Ha organitzat convocatòries de mail-art a Chiva (València), Guardamar (Alacant), Paiporta (València) i Alcalà de Xivert (Castelló). Va ser membre d'ANCA (Associació de Nous Comportaments Artístics). Poeta i artista interdisciplinar, practica esporàdicament la performance, la instal•lació, la pintura, l’edició independent... I més habitualment la creació gràfica amb poemes visuals o la poesia objecte. Organitzador de la trobada de performances i instal•lacions “2 minuts per la guerra”.
M’interessa l’art que commou, fàcil d’entendre, social, amb implicació de l’artista, gens elitista, encara que a vegades sí que m’agrada l’art per l’art. Recorde les performances de Seiji Shimoda (On the table), de Luis Contreras (Pollastre menja pollastre), algunes performances de Bartolomé Ferrando, com aquella en què treia vísceres d’un globus terraqüi per trobar finalment la piruleta, o aquella en què, amb Pascu, subhastava figuretes d’Snoopy que finalment acabaven destrossades pel martell sense comprador; la poesia fonètica de Nelo Vilar i Lucia Peiró, el sarcasme de Rafael Santibáñez...

RODOLFO FRANCO
Antropòleg de formació, dissenyador gràfic de professió, poeta de vocació, a més té la pretensió d'arribar a mag. Naix a Brasil i viu a la península des de 1989 on, destaquem, va coeditar la revista Delta Nueve i va publicar els llibres 22 Corazones (Gonzalo de Luis Editor, Madrid, 1996) i Álbum de Cromos (Diputación de Badajoz, 2004). Ha col•laborat en diversos llibres col•lectius, revistes, catàlegs, webs, exposicions, trobades i festivals, comptant la seua trajectòria amb més de tres-centes participacions en publicacions i esdeveniments en 14 països. Obra tant en espanyol com en portugués i des d'uns quants fronts: formes clàssiques, haikais, poemes concrets, poemes visuals, poemes objecte, performances, cançons; i practica procediments ludolingüístics com els palíndroms i els anagrames. A més és membre integrant del grup musical Comando Macondo i promotor cultural a Mèrida, on resideix actualment, organitzant esdeveniments i gestionant espais culturals.

DAVID PASCUAL HUERTAS
Díguen-li hola a l'Intrús
El meu treball, desorientat de l'acció poètica (poètica per a mi, diran alguns), beu igual de la performance que de Cortázar, de la quotidianitat, de la xicoteta tragèdia domèstica, de quan em vaig quedar amb fam.
Potser en aquest precís moment  s'estiga descongelant tot el gel de Moscou -diu ella.
Ara diguen-li hola a l'Intrús perquè jo mai no vaig estar allí.
Hem participat (l'Intrús i jo) en festivals com l'eBent a Barcelona, l'adA festival a Oporto, les jornades “Perquè sou així?” a El Ovni Cuadrado (València), el Valetudo Artístico, o l'APART a Puçol, i mai no ens han enviat de cap d'aquests festivals.
Ara mateix crec recordar que mai no m'he tallat en cap performance que hajam fet. Mai no hem fet tampoc cap acció de nou hores.
Et sembla de veritat que fer performances és la millor manera de fer-te ric? -torna a preguntar. Doncs, la veritat, no ho sé. Jo crec que sí.
(final)

5.
Un exèrcit d'amants militars llisquen per terra, plens de fang, amb l'objectiu de matar els seus enemics mentres dormen. Abans que ningú no es desperte ja els han arrancat els membres i els han penjat a la plaça perquè tots els vegen. I això em recorda com s'assembla follar a la guerra d'Iraq en els telenotícies o a qualsevol catàstrofe natural. Una fotografia d'una xiqueta corrent darrere d'una bomba nuclear serà la meua figa i la teua polla serà un tanc blindat. Amb el temps, molt de temps, una cigonya o qualsevol altra au fa un niu sobre el tanc i nosaltres ens riem perquè ara creiem que vivim en un porxe a París. Fora es senten bombes o cotxes en funció de l'hora.
Tu et fumes un cigarret i a mi em fa la sensació mirant-me els turmells que estic vella, que ja ningú no em mira pel carrer.

www.davidpascualhuertas.blogspot.com

BEATRIZ   SILVA   URIBARRI   Durant els seus estudis de BBAA tanteja la pintura, el collage fotogràfic, les instal·lacions i l'audiovisual, participant en exposicions col·lectives.
Realitza la seua primera acció en 1991. Des de llavors aquesta es converteix en la seua pràctica artística més freqüent. Ha participat en jornades, trobades, festivals de performances, a Holanda, Alemanya, Itàlia i distintes ciutats espanyoles.
S'inicia en l'àmbit de la investigació teòrica amb una tesi doctoral sobre La mort en l'art contemporani (1995). L'art d'acció, dona i art, l'escena associativa, art-vida i la creació efímera en general, han sigut temes de conferències, debats i dedicació per a ella.
Produeix i organitza exposicions, concerts, recitals, projeccions, accions, mostres multimèdia, partícip de col·lectius com: Bellos Grupos de Arte (1985-87), Arte-Nativa (1987-1989), Asociación de plásticos del Gran Bilbao (1989-90), Maní (1990-1991), X–Planet (1992), Las Chamas (1993-94).
Des de Mediaz (Associació d'artistes visuals d'Euskal Herria, 1996-99) coordina la 1a Trobada de la Unió d'associacions d'artistes visuals. Des d'Eman Difusión, gestiona Territorios de Contagio (primer seminari de performance), el Paquete Vasco (enviaments col·lectius de performances, instal·lacions i vídeos des del País Basc, 1997-1999) i el projecte híbrid Territoris Habitables (col·laboració de recrea2 amb l'Associació de veïns de San Francisco, Eman difusión i Espacio Abissal).
Altres vegades participa en esdeveniments en col·laboració amb altres col·lectius i associacions com l'Assemblea de dones de Biscaia (El Puñalito, 1994-1996), el Comité antisida de Biscaia, la Sala Badulake (Dia V. Monòlegs de la Vagina, 2003-2004), KLEM (Kuraia laboratori de música electroacústica, 2000-2005), festival de música experimental MEM (en 2007).
En 2002 munta recrea2, un taller de disseny per a decoració basant-se en reciclatge, on treballa. En 2007 han participat en els tallers sobre fem: “Està en la teua mà, un altre barri és possible”, amb Basurama i Amasté.
En 2008 ARRT d'ACCCIÓ la reenganxa de nou per al seu cicle de performances.

Títol: Sang i llàgrimes. Conversacions amb Kama Gutier
Música: Diamanda Galas: /Wild Women With Steak-Knives, Iron Lady, Gloomy Sunday/.
Duració: 38 minuts aprox.

Text: "Vale madre las ganas que se le echen... pero, pues ni modo, se las vamos a seguir echando..."
Kama Gutier és l’autora de Ciudad Final, publicat en novembre de 2007.

EVA PEREZ Campanar, 1980. Llicenciada en Belles Arts a València. Artista perfórmer. Ha participat en trobades com Portes Obertes al Cabanyal, diverses accions col·lectives a València i festivals com Nits d´Aielo i Art , quan encara estava ubicat a Aielo de Malferit; o Influxus , al Museo Vostell (Malpartida de Càceres). Membre actiu de l'Associació Cultural Sinberifora , que organitza aquest cicle. Anteriorment, membre de l'Associació Cultural Menosuno , de Madrid, encara que amb una finalitat ben diferent: no es tractava tant de treballar en la gestió col·lectiva, sinó mes bé de crear un sac o una base de dades eclèctica d'artistes on poder estirar d'un fil i muntar exposicions.

BULOS Y TANGUERIAS
és el resultat de la col·laboració entre Raúl Cantizano i Santiago Barber , assumint conjuntament la direcció musical i artística. Raúl Cantizano és guitarrista flamenc emparentat al seu torn amb altres comportaments artístics; i Santiago Barber és artista, aficionat flamenc i activista cultural.

Els darrers anys hem desenvolupat diferents propostes dins del projecte Bulos y Tanguerías que han estat presentades en el marc de l'exposició Big sur. Nuevo Arte español , (National Galerie im Hamburger Bahnhof Museum, Berlin); MOCA (Museum of Contemporary Art, Los Angeles); Nits d´aielo i art , en les seues 6a, 8a i 10a edició (Aielo de Malferit, València); CAAC (Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, Sevilla); La Alameda Flamenca Hoy, 3 ensayos de arte jondo del entorno alamedero (Teatro Alameda, Sevilla), LEM Festival , en les seues 7a i 10a edició (International Experimental Music Festival, Barcelona) i Escena Contemporánea , VII Festival Alternativo de las Artes Escénicas (Círculo BBAA, Madrid).

BARTOMEU FERRANDO Professor titular de performance i art intermèdia en la Facultat de Belles Arts de València. Fundador de la revista de poesia experimental Texto Poético . Com a perfórmer i poeta d'acció ha participat en multitud d'esdeveniments a Europa, Amèrica i Àsia, i organitzat al seu torn esdeveniments internacionals. Exposa poesia visual, objecte i instal·lacions poètiques en uns quants països. Membre de Flatus Vocis Trio, Taller de Música Mundana i Rojo, dedicats al desenvolupament de pràctiques creatives situades a mitjan camí entre la música, la poesia i l'art d'acció. Ha publicat poesia, assaig, gravacions en MC, LP i CD i diversos vídeos i DVD de performance .

AVELINO SAAVEDRA. Llicenciat en BBAA. Estudis de postgrau en l'especialitat de pintura.
Pintor recalcitrant, músic mercenari, músic improvisador, perfórmer.

Des del 2000 practique l'art d'acció, participant en diversos festivals i encuentres en gran part de l'estat. Les meues performances, molt sovint amb certa càrrega irònica i pretenent incitar l'espectador a la reflexió, surgeixen la major part de les vegades com a reacció front a situacions concretes del món social i artístic.

Quant a la improvisació sonora, treballe amb els sons extrets a diversos objectes i instruments, de la mateixa forma que ho faig amb els colors, gestos i suports a l'hora de pintar. La majoria de les vegades desconec quin serà el resultat final, i això és el que manté viu el meu interès... Uns sons, uns colors, unes formes, condueixen a altres i poc a poc la peça es va estructurant i prenent aparença. D'aquesta manera, al no actuar de forma excessivament planificada, el seu èxit o fracàs dependrà del major o menor encert amb què prenga les decisions segons vaig rebent els estímuls.
Per anar construint en directe, utilitze processadors d'efectes i sampletge en temps real els sons que van eixint al manipular colpejant, fregant, esgarrant, bufant fonts sonores tals com papers, metalls, teteres, tubs de plàstic, gongs, etc...
Actualment, entre altres projectes, treballe amb Bartomeu Ferrando Colom en el terreny de la improvisació foneticomusical.




"335 pellizcos sonoros por debajo de las íes con raspaduras de a."


"Es una pieza musical que une los sonidos del instrumento y del objeto con los de la voz, a partir de un ejercicio de doble improvisación. Cada sujeto  escucha las sonoridades del otro y se abre un camino en el territorio expuesto por el primero, multiplicando así las líneas del recorrido. Las palabras se han desecho en trozos y aparecen como burbujas en un mar de ruidos y sonidos. Entre ellos, algunos nos serán conocidos; otros, permanecerán herméticos a nuestra memoria sonora. El concierto, que tiene sus raíces en lo visceral e intuitivo,no deja de tener algunos componentes racionales en su organización interna. Entre la música y la poesía sonora, gongs,instrumentos de plástico y trozos de papel se mezclan con balbuceos,glissandos, repeticiones, murmullos y repeticiones de la voz. Gritos metálicos. Ruidos de letra.Una voz que habla hacia atrás,intenta captar el primitivismo originario del habla,que se enreda con sonidos y ruidos articulados, no sometidos a ningún orden rígido. Poesía enmarañada de música.Sonoridades tejidas de voz y de gestos. Las palabras ya no hablan; sólo gimen, se deslizan, estallan o desaparecen entre trazos sonoros y esferas de ruido, en la música improvisada de Avelino Saavedra y Bartolomé Ferrando."


(Bartolomé Ferrando Colom).

KOKE VEGA Llicenciada en Belles arts, professora a l'Escola d'art de Mérida. Poeta, actriu i perfórmer, a la manera d'un rapsode experimental, diu els seus poemes gestualment, amb una forta implicació del cos humorística i minimalista.
Animadora, amb Antonio Gómez, de l'art i la poesia d'acció a Extremadura, ha organitzat esdeveniments com Pleno extraordinario . Jornadas de poesía experimental hispanoportuguesa , on una vintena d'artistes de l'acció va ocupar durant dos dies l'Hemicicle de l'Assemblea d'Extremadura, o la trobada Influxus , celebrada al Museu Vostell-Malpartida.
És editora de la publicació en DVD La Bolsa de acciones , que recull en vídeo performances d'artistes de tot el món. Dirigeix i imparteix els tallers intensius de vídeo accions LABOLSA que uneixen formació i col·laboració conceptual i tècnica.

La nostra sessió mensual es fusiona en febrer amb el Festival Nits d'Aielo i Art, enguany per primera vegada en l'exili valencià i acollit per Octubre CCC. La programació pròpia d'Arrt d'accció consisteix en dues accions col·lectives - simultànies de part del grup Sinberifora, que es podran veure en la sessió nocturna de les “Nits”.


SINBERIFORA és una associació de joves artistes de l'acció interessats en fer-se càrrec tant de la producció del seu treball com de la distribució i la reflexió; és a dir, per un concepte d'autogestió ideològica de l'art. Està formada per un nombre variable de persones que, de manera individual o col·lectiva, treballen en esdeveniments específics i únics. Les accions que practiquen el membres de Sinberifora van des de l'acció sonora a la transformació subtil de la quotidianitat. De l'humor irònic i enginyós als exercicis de concentració minimalista. Una exploració de les possibilitats de l'art d'acció en els badalls que queden entre gèneres i disciplines artístiques, poètiques, sonores, escèniques, etc. La cerca d'allò indefinit, el contacte amb allò real, la radicalitat conceptual, la dialèctica amb l'espectacle... Sinberifora és una espai d'investigació teoricopràctica, d'aprenentatge col·lectiu en tots els sentits.
En aquesta ocasió proposem un treball col·lectiu / simultani de sis artistes: Mathieu Bohet, Ángela García, Martí Guillem, Ginés López, Marina Palomo i Nel·lo Vilar. La simultaneïtat, tal com és practicada per Black Market International des de fa anys, permet reduir la presència de l'artista individual, integrant-lo en un grup però sense anul·lar la seua subjectivitat ni subordinar el seu treball. També produeix un altre tipus de recepció en el públic, per efecte de la multiplicació dels centres d'atenció; com deia el Mestre Suzuki a propòsit del budisme Zen, mitjançant una interpenetració sense obstrucció. Multiplicar els centres suposa per a cadascú reduir la necessitat d'efectes narratius, de donar “espectacle”. És un marc més tolerant a l'experiment, a l'inacabat, a la falta d'estructura, a les formes i les vivències àcrates, a l'anarquització de les formes, de l'espai i el comportament. 

RUBEN BARROSO Artista performer, comisario independiente y gestor de eventos performáticos. En 2000 crea el proyecto CONTENEDORES, Muestra internacional de Arte de Acción de Sevilla, cuya octava edición se celebrará en febrero de 2008. Comisario de proyectos y exposiciones de arte actual y arte de acción y espacios de documentación y difusión de la performance ( Centro de Acción, Jornadas de Arte Público, Abierto, Fuera de Catálogo, arte de acción en Andalucía, Jornadas de Arte Contemporáneo y Educación, La Acción Visible, Radar, zona de arte actual, Radio de Acción, ciclo de performances …) y director de la publicación “ Casos de Estudio, cuadernos sobre arte de acción ”. Como performer ha realizado, desde 1997, numerosas acciones, instalaciones, conferencias en distintos espacios, centros de arte, eventos…y participado en exposiciones individuales y colectivas. Director de producción de vídeo arte, gestión de espacios y proyectos expositivos.

CASOS DE ESTUDIO.
CUADERNOS SOBRE ARTE DE ACCIÓN

Presentación del número 0 de la publicación dedicada en exclusiva a la investigación, difusión, crítica y documentación sobre arte de acción y los fenómenos performativos.

CASOS DE ESTUDIO // cuadernos sobre arte de acción
nº 0, Sevilla, septiembre 2007

Publicación semestral de referente exclusivo sobre las artes de la acción y/o la performance en el estado español

Sumario:

Editorial // Ejercicios de situación, pags. 4/5
La Acción Visible, 10 años en la práctica de la Acción en España // Nieves Correa, pags.7/9
Dossier : La Acción Visible / Situación, difusión y contexto del arte de acción en el estado español, pags. 10/15
Ensayo para la construcción de un Diccionario de Situación de la Performance española // Rubén Barroso, pags. 17/79
Dossier : (Sin Número, arte de acción) // Marta Pol - Jaime Vallaure, pags. 81-89
Dossier : Sobre lo performativo // Juan Ramón Barbancho - Andrés Senra, pags. 95-118
Documentos. Casos de estudio : "Dalí, artista de acción y performer // Joan Casellas, pags. 95/118
Apéndices y notas al Diccionario, pags, 119/120.

proyecto y dirección Rubén Barroso
edita: LA ACCIÓN VISIBLE
diseno gráfico de la publicación: Rubén Barroso
fotografías de ilustración. Joan Casellas
webmaster: Fernando de la Vega
publicación semestral
esta publicación forma parte del proyecto de investigación y documentación sobre arte de acción LA ACCIÓN VISIBLE, CASOS DE ESTUDIO SOBRE ARTE DE ACCIÓN

info, peticiones y suscripciones a la publicación: bcreacion@telefonica.net // info@laaccionvisible.es
http://www.laaccionvisible.es/

es un proyecto en colaboración con
JUNTA DE ANDALUCIA / CONSEJERÍA DE CULTURA

MONSERRAT PALACIOS Etnomusicòloga i cantant, naix a Mèxic. Estudia etnomusicologia a l'Escuela Nacional de Música de la UNAM i cant a l'Escuela Superior de Música de Bellas Artes. De 1996 a 1999 va col·laborar com a soprano en el Coro Nacional de México. Des de 1998 és membre del seminari de semiologia musical i membre del grup d'investigadors del projecte “La música de México en los siglos XIX y XX”, coordinat pel Dr. Helmut Brenner a través de l'Institut für musikethnologie der hoschule für musik un darstellende kunst a Graz / Àustria. Des de 1999 col·labora amb el compositor Llorenç Barber en els seus descomunals concerts de campanes. Actualment realitza el doctorat en Historia i ciències de la música a la Universidad de Valladolid. És autora del llibre “De lo dicho el silencio o la certeza y el desliz” sobre heterofonies vocals llauradores del nord de Mèxic (canción cardenche) i prepara amb Llorenç Barber un llibre sobre les músiques experimentals i l'art sonor a l'Estat espanyol. És mare de dos fills.

LLORENÇ BARBER Compositor, instrumentista i musicòleg, naix a Aielo de Malferit. Estudia piano i composició al Conservatori superior de música de València i Filosofia i lletres a la Universitat Complutense de Madrid, on de 1979 a 1984 dirigeix l'Aula de música. De 1987 a 1990 col·labora amb el programa “El mirador” de Televisió espanyola. Des de 1990 és professor de l'Institut d'estètica de Madrid. Des de 1992 dirigeix “Paralelo Madrid”, sèrie de concerts que el Círculo de Bellas Artes dedica a les “altres” músiques, i des de 1998 dirigeix el festival Nits d'Aielo i Art.
Des de 1980 practica la veu difònica, la improvisació, la campanologia, la música plurifocal, la poesia fonètica, els concerts urbans amb campanes i la desmesura dels concerts “De sol a sol”.

SOBRE "POMELO", UN LLIBRE DE "EVENTS" DE YOKO ONO. Per primera vegada posat en acció a l'Estat espanyol. Per Montserrat Palacios i Llorenç Barber.

Quan el gel –també ell– entra en calor, flueix. La seua cristal·litzada quietud i fins i tot fermesa escultural, esdevé líquid element que passa, riu, s'engolfa i, àdhuc, càlid, es deixa vaporitzar en soledat amena.
Alguna cosa així li va ocórrer a l'ART OCCIDENTAL després de la Guerra freda –mai millor dit– i la seua concomitant postulació d'estructures i misticismes gestuals o formals: que amb el pop i altres febres va entrar en desgel. I eixe sobreescalfament un poc sobtat, va començar a fluir en ciutats cosmopolites (i plenes de refugiats i farts de guerra) com Nova York, o en certes ciutats alemanyes o japoneses picades per una postguerra encara excessiva en rigideses i arrossegats per un ànsia d'eixir del congelat guerrejar amb molt altres estètiques armes (després d'Auschwitz la poesia no tenia sentit, va arribar a dir Adorno). I eixe emergir va prendre com a nom-talismà la paraula llatina FLUXUS, un terme que parla de l'heraclitià ser-en-canvi, i que pren context bé de festa ("FLUXUS FLUXORUM FESTUM"), bé de quotidià ser-ahí-sense-més.

Potser la forma que més va practicar eixe amuntonament d'artistes que es van refugiar davall el res hermètic paraigua d'anar i tornar que va esdevindre FLUXUS, va ser l'EVENT (esdeveniment, succés, etc.), un terme que George Brecht usa per primera vegada en 1962, però que –cada qui al seu aire– molts practiquen en aquells beneïts anys d'epifania.

Un dels primers llibres –coetani d'aquella històrica "An Anthology" preparada per La Monte Young i Jackson Mac Low en 1963– que es va publicar arreplegant tota una gavella d'accions, propostes, pensaments d'acció i música mental, va ser "POMELO", un "llibre d'instruccions" d'una jove japonesa que va tindre eixa estranya gràcia de l'oportunitat, és a dir, de viure no sols en el moment i lloc adequat, sinó a més amb l'activa porositat necessària per acceptar osmòticament el més inquietant que ocorria al seu voltant, i tornar-lo regurgitat en doll de poètiques peces, mínimes, moltes d'elles breus com un sospir ("Escoltar les campanades d'un rellotge: fer rèpliques exactes en la ment"), íntimes, quotidianes i senzilles, com tantes altres en fi postulades pel col·lectiu FLUXUS, o subtil i candorosament impossibles com "Avançar tots els rellotges del món dos segons, sense que ningú s'assabente".

Aquest art, coetani del pictòric i barroc "happening" –propugnat després de Kaprow per tants pintors–, va resultar generador de tanta actitud conceptual o accional com es viurà en els anys 70 i mes enllà, i va tindre la seua traducció entre nosaltres en eixe fil que conformen Brossa-Santos des de Catalunya, o el molt madrileny ZAJ.

De fet POMELO, publicat per primera vegada a Tòquio en 1964, arribarà prompte i un poc viudo a les nostres llibreries a través d'una traducció argentina de l'any 70.

Fins on sabem, encara que tots els amants d'allò singular han disfrutat -com nosaltres- d'aquesta oportuna bretxa de creativitat que ONO-POMELO ens inocula, ningú no ha posat en peu alguna d'aquestes "instruccions", o propostes de música acció (mental, moltes vegades), que s'expliciten en aquest germinal llibre.

Hui nosaltres ací volem presentar-vos una primera lectura d'alguna d'aquestes instruccions per a l'acció, i no per afany arqueològic sinó de vàlida incitació al gaudi, perquè el d'Ono és un proposar que no aspira, sinó que ja ÉS obrint.

Ella ho va dir una vegada així: "Considere que la meua música és més una pràctica (gyo) que una música. Per a mi, l'únic so que existeix és el so de la ment. L'únic objectiu de les meues obres és induir en la gent la música de la ment. No es pot controlar el temps de la ment amb un metrònom o un cronòmetre. En el món mental, les coses es despleguen i van més enllà del temps. Hi ha un vent que mai no es calma".

Que vostés ho disfruten.

Montserrat Palacios i Llorenç Barber. La Canyada. Primavera 07.

SORAYA Naix a Poyatos, Cuenca, amb arrels andaluses per un costat y del nord d'Espanya per l'altre. Els seus pares es traslladen a València, on ha viscut fins aquest moment.
Realitzà el Batxillerat artístic al I.E.S. Sanchis Guarner de Silla, a on pren el seu primer contacte amb l'art. En el 2000 comença les seues classes a la facultat de Belles Arts de San Carles de Valéncia, període en el qual aprèn tot allò que no vol ser.
En 2006 descobreix "Espaiart" (es diu de l'acció per part d'un individu que el du a expandir-se en el seu espai a través de l'art, dit d'una altra manera, a través de l'acció d'artistar, de descobrir en l'espai i el temps que li rodeja tot allò que per a ell és art, i per tant tot allò que no ho és), des d'aleshores practica i intenta ensenyar aquesta disciplina les 24h del dia, o no, depèn de les ganes que tinga.

AMB ELS PEUS EN LA MASSA I LES PIGUES EN LES BRAGUES .

INGREDIENTS:

Ous
Iogurt
Oli
Farina
Un sobre de rent
Sucre

RECEPTA:
Preparem un plàstic de 1m x 1m, aproximadament, i l'estendrem al terra.
A continuació netegem ben bé els nostres peus i afegirem els ingredients d'un en un, seguint el ritme marcat.
Primer buidem el iogurt damunt el plàstic situat davall de nosaltres. Tot seguit, ho amassarem amb els peus i afegint la resta dels ingredients per aquest ordre: ous, iogourt, oli, sucre, farina i per últim el sobre de rent.
Una vegada barrejat tot eixirem de sobre el plàstic i el replegarem com si d'una manega pastissera es tractés. Al mateix plàstic li farem un forat menut per buidar el contingut a un recipient i el ficarem al forn a on finalment es courà.

Una hora després estarà a punt per a tastar.

LOS TORREZNOS Los Torreznos són un duo d'exploració conceptual en el terreny social, polític i de les costums més arrelades. El seu punt de partida és la realitat més directa, inclosa la familiar. Los Torreznos són los Torreznos. Els Torreznos, com a tals, es van crear l'any 2000. Els seus components són Rafael Lamata i Jaime Vallaure, que porten treballant junts des de 1992 en diferents projectes de creació tant pròpia com de generació d'espais i grups d'investigació artística independents, com van ser la Zona de Acción Temporal i el Circo Interior Bruto. Los Torreznos pretenen ser un instrument senzill, però rotund, d'exploració dels afers, temes i sensacions que ens interessen. L'elecció del nom naix de la necessitat d'aproximar al públic en general les propostes conceptuals. Fa referència a un aliment que es pren com aperitiu amb unes cerveses o vins –una cosa agradable i en certa mesura intranscendent- però que deixa un fort sabor en la gola i en l'estómac. Prendre torreznos és en principi cosa agradable, però més tard no s'oblida. Es pot dir que aquest és un dels eixos de la nostra manera de treballar: la paradoxa irònica; allò senzill acaba generant cert malestar difícil de definir. Sempre hi ha una segona lectura. Els Torreznos han generat treballs de presència, en certa mesura performatius, vídeo instal·lació, peces de so, etc... Alguns d'ells s'han repetit en diversos llocs. Altres només s'han executat en una sola ocasió. Treballar amb el públic molt proper, sempre ens ha provocat entusiasme.

Títol: La Cultura (2006)

1. No hi ha ningú inculte : Una definició ampla de cultura no resulta molt útil més que per a diferenciar el que fa el ser humà respecte del que fan la resta de sers vius. El ser humà diu que el ser humà és el ser més intel·ligent dels que el ser humà coneix. I eixa intel·ligència produeix, emmagatzema i distribueix cultura en aquest planeta anomenat terra.
2. Si te tallen el cap no hi ha cultura: Des d'una definició restringida, la cultura és una cosa fina, elevada, que permet cert tipus de transcendència i gaudi existencial. En aquest sentit, no tots els sers humans són cultes. Aquesta capacitat de discriminació ens situa en l'esvarós territori on es barregen tradició, poder, educació, etc. Alguns sers humans occidentals avaluen, produeixen i distribueixen aquest tipus de cultura.
3. La cultura és un passatemps de la mort: Los Torreznos, sent sers humans occidentals, des de menuts estem interessats en la cultura, no ens separem d'ella ni per a dormir, participem de l'espectacle, estimem les altres espècies de sers vius, ens relacionem amb sers veritablement incultes, i per això fem aquest treball.

SÍLVIA ANTOLÍN (Santander, 1970). Tècnic superior en arts aplicades a l'escultura. Formació en dansa i teatre. Formació en performance amb Guillermo Gómez Peña, Violeta Luna, Juan Hidalgo i Bartomeu Ferrando. Dissenyadora, videoartista, actriu, escultora, perfórmer, instal·ladora... Forma part del grup Espai C, a Camargo (Cantàbria) i és membre satèl·lit de La Pocha Nostra. El seu treball s'ha pogut veure arreu de l'Estat espanyol (Cantàbria, València, Extremadura, Canàries...), Mèxic o Gran Bretanya.

“De las acciones de Silvia Antolín podríamos destacar el modo que tiene de usar el tiempo. La acción vibra en perfecto acorde con la performer, con sus latidos, sus cadencias y sus pausas. Da la impresión de que cuando Silvia estructura su performance, deja un hueco preciso en ella, en él ajusta su cuerpo, su movimiento y su propio gesto, formando una unidad espacio-temporal en la que nada está desajustado. El tiempo se ha hecho blando y encaja por todas partes”

LUCIA PEIRÓ (Benigànim, Vall d'Albaida, 1967). Llicenciada en BBAA, va estudiar la performance amb Bartomeu Ferrando i va formar part del grup ANCA. Des dels anys noranta treballa al camp de la performance, la poesia visual, les maniobres (maniobra del Premi Primavera de València). En les seves performances es fa servir de la veu i d'elements d'us quotidià per a crear noves situacions i impressions. El seu treball s'ha vist a l'Estat espanyol, França, Canadà...

“…en la edición de 1992 de los XIX PREMIOS BANCAJA Lucía Peiró se presentó como escultura humana con un cartel que decia " observe atentamente mi envejecimiento".....fué admitida en razón de la indefinición de las bases demasiado libres...los sustos y dolores de cabeza para la Administración de los premios continuaron...se desperdició una pieza de arte sociológico de valor incalculable, que hubiera podido medir de una vez la elasticidad de todas las reglas conocidas de trasporte, conservación y museología de la obra de arte. La acción de Lucía Peiró pone al descubierto todos los entresijos, todas las mezquindades, las miserias, las convenciones y la maquinaria de creación de "consenso" que transubstancia el objeto en Obra de Arte, y en el que se entrecruzan marcadores de poder y de prestigio y el lavado de dinero negro.”

DENYS BLACKER (Londres, 1961). L'any 1987 se'n va a viure a Catalunya. Els darrers 20 anys ha creat obres de performance a Espanya i altres països com per exemple Alemanya, Holanda, Anglaterra o Grenlàndia. En les seves obres fabrica i fa servir vestits elaborats fets per a cada peça. La seva obra, sigui performance, escultura o dibuix, reflexa un viatge intern; una recerca per simetria i precisió, una interacció d'intenció i d'improvisació.

Títol : Móns Paral·lels– L'Atlàntic Duració: Aprox. 20 minuts

El món ha estat cartografiat per la humanitat durant segles i això ens ha donat una vista abstracta i aèria del món. Utilitzats al principi per a navegar i explorar, més tard els mapes han sigut útils eines per a la invasió i la guerra. Més recentment, amb la nova consciència global política, produïm mapes que mostren les zones i països afectats per la malaltia, la sequera, la fam, etc. Les imatges precises del nostre món des dels satèl·lits permeten observar fins i tot els detalls més petits de la nostra vida quotidiana a través de les seues càmeres.
Tot i eixa increïble perspectiva que tenim del món, encara manquem de la saviesa de com mantenir i respectar el nostre medi ambient. Una vida millor és possible.
Móns Paral·lels – L'Atlàntic és el segon d'una sèrie de treballs que exploren els límits entre el cos humà físic i la superfície del nostre planeta; la fragilitat, l'entropia i la bellesa, la possibilitat, personalment i globalment d'alimentar o destruir la vida que tenim.
L'artista jau immòbil entre el públic. Porta una capa de ceràmica roja. Els seus moviments són lents i laboriosos i el so fràgil del cruixit de la ceràmica trenca el silenci. En aquest treball l'artista cerca la línia fina que separa i a la vegada connecta amb aquest moment fràgil de la nostra història.

.

ANDREA SAEMANN , professora del Departament d´Arts Visuals HGK de Basilea, treballa amb vídeo, instal-lacions i performances. Entre altres projectes, va ser una de les coordinadores de Kaskadenkondestor , un espai per a lárt contemporaani, la performance i la música de la seua ciutat. Actualment treballa també en el projecte Generation Gap , destinat al treball amb dones artistas pioneres en l´art de la performance.

NORBERT KLASSENN (Duisburg, 1941) és actor de cinema, teatre i televisió i treballa també com a director de cinema. Professor de performance-art a l´escola de Belles Arts de Berma, és membre del grup dártistes Black Market Performer International , a més de liderar el Festival de Performances Bone , també de Berna.