NORBERT KLASSENN (Duisburg, 1941) és actor de cinema, teatre i televisió i treballa també com a director de cinema. Professor de performance-art a l´escola de Belles Arts de Berma, és membre del grup dártistes Black Market Performer International , a més de liderar el Festival de Performances Bone , també de Berna.

ANDREA SAEMANN , professora del Departament d´Arts Visuals HGK de Basilea, treballa amb vídeo, instal-lacions i performances. Entre altres projectes, va ser una de les coordinadores de Kaskadenkondestor , un espai per a lárt contemporaani, la performance i la música de la seua ciutat. Actualment treballa també en el projecte Generation Gap , destinat al treball amb dones artistas pioneres en l´art de la performance.

DENYS BLACKER (Londres, 1961). L'any 1987 se'n va a viure a Catalunya. Els darrers 20 anys ha creat obres de performance a Espanya i altres països com per exemple Alemanya, Holanda, Anglaterra o Grenlàndia. En les seves obres fabrica i fa servir vestits elaborats fets per a cada peça. La seva obra, sigui performance, escultura o dibuix, reflexa un viatge intern; una recerca per simetria i precisió, una interacció d'intenció i d'improvisació.

Títol : Móns Paral·lels– L'Atlàntic Duració: Aprox. 20 minuts

El món ha estat cartografiat per la humanitat durant segles i això ens ha donat una vista abstracta i aèria del món. Utilitzats al principi per a navegar i explorar, més tard els mapes han sigut útils eines per a la invasió i la guerra. Més recentment, amb la nova consciència global política, produïm mapes que mostren les zones i països afectats per la malaltia, la sequera, la fam, etc. Les imatges precises del nostre món des dels satèl·lits permeten observar fins i tot els detalls més petits de la nostra vida quotidiana a través de les seues càmeres.
Tot i eixa increïble perspectiva que tenim del món, encara manquem de la saviesa de com mantenir i respectar el nostre medi ambient. Una vida millor és possible.
Móns Paral·lels – L'Atlàntic és el segon d'una sèrie de treballs que exploren els límits entre el cos humà físic i la superfície del nostre planeta; la fragilitat, l'entropia i la bellesa, la possibilitat, personalment i globalment d'alimentar o destruir la vida que tenim.
L'artista jau immòbil entre el públic. Porta una capa de ceràmica roja. Els seus moviments són lents i laboriosos i el so fràgil del cruixit de la ceràmica trenca el silenci. En aquest treball l'artista cerca la línia fina que separa i a la vegada connecta amb aquest moment fràgil de la nostra història.

.

LUCIA PEIRÓ (Benigànim, Vall d'Albaida, 1967). Llicenciada en BBAA, va estudiar la performance amb Bartomeu Ferrando i va formar part del grup ANCA. Des dels anys noranta treballa al camp de la performance, la poesia visual, les maniobres (maniobra del Premi Primavera de València). En les seves performances es fa servir de la veu i d'elements d'us quotidià per a crear noves situacions i impressions. El seu treball s'ha vist a l'Estat espanyol, França, Canadà...

“…en la edición de 1992 de los XIX PREMIOS BANCAJA Lucía Peiró se presentó como escultura humana con un cartel que decia " observe atentamente mi envejecimiento".....fué admitida en razón de la indefinición de las bases demasiado libres...los sustos y dolores de cabeza para la Administración de los premios continuaron...se desperdició una pieza de arte sociológico de valor incalculable, que hubiera podido medir de una vez la elasticidad de todas las reglas conocidas de trasporte, conservación y museología de la obra de arte. La acción de Lucía Peiró pone al descubierto todos los entresijos, todas las mezquindades, las miserias, las convenciones y la maquinaria de creación de "consenso" que transubstancia el objeto en Obra de Arte, y en el que se entrecruzan marcadores de poder y de prestigio y el lavado de dinero negro.”

SÍLVIA ANTOLÍN (Santander, 1970). Tècnic superior en arts aplicades a l'escultura. Formació en dansa i teatre. Formació en performance amb Guillermo Gómez Peña, Violeta Luna, Juan Hidalgo i Bartomeu Ferrando. Dissenyadora, videoartista, actriu, escultora, perfórmer, instal·ladora... Forma part del grup Espai C, a Camargo (Cantàbria) i és membre satèl·lit de La Pocha Nostra. El seu treball s'ha pogut veure arreu de l'Estat espanyol (Cantàbria, València, Extremadura, Canàries...), Mèxic o Gran Bretanya.

“De las acciones de Silvia Antolín podríamos destacar el modo que tiene de usar el tiempo. La acción vibra en perfecto acorde con la performer, con sus latidos, sus cadencias y sus pausas. Da la impresión de que cuando Silvia estructura su performance, deja un hueco preciso en ella, en él ajusta su cuerpo, su movimiento y su propio gesto, formando una unidad espacio-temporal en la que nada está desajustado. El tiempo se ha hecho blando y encaja por todas partes”

LOS TORREZNOS Los Torreznos són un duo d'exploració conceptual en el terreny social, polític i de les costums més arrelades. El seu punt de partida és la realitat més directa, inclosa la familiar. Los Torreznos són los Torreznos. Els Torreznos, com a tals, es van crear l'any 2000. Els seus components són Rafael Lamata i Jaime Vallaure, que porten treballant junts des de 1992 en diferents projectes de creació tant pròpia com de generació d'espais i grups d'investigació artística independents, com van ser la Zona de Acción Temporal i el Circo Interior Bruto. Los Torreznos pretenen ser un instrument senzill, però rotund, d'exploració dels afers, temes i sensacions que ens interessen. L'elecció del nom naix de la necessitat d'aproximar al públic en general les propostes conceptuals. Fa referència a un aliment que es pren com aperitiu amb unes cerveses o vins –una cosa agradable i en certa mesura intranscendent- però que deixa un fort sabor en la gola i en l'estómac. Prendre torreznos és en principi cosa agradable, però més tard no s'oblida. Es pot dir que aquest és un dels eixos de la nostra manera de treballar: la paradoxa irònica; allò senzill acaba generant cert malestar difícil de definir. Sempre hi ha una segona lectura. Els Torreznos han generat treballs de presència, en certa mesura performatius, vídeo instal·lació, peces de so, etc... Alguns d'ells s'han repetit en diversos llocs. Altres només s'han executat en una sola ocasió. Treballar amb el públic molt proper, sempre ens ha provocat entusiasme.

Títol: La Cultura (2006)

1. No hi ha ningú inculte : Una definició ampla de cultura no resulta molt útil més que per a diferenciar el que fa el ser humà respecte del que fan la resta de sers vius. El ser humà diu que el ser humà és el ser més intel·ligent dels que el ser humà coneix. I eixa intel·ligència produeix, emmagatzema i distribueix cultura en aquest planeta anomenat terra.
2. Si te tallen el cap no hi ha cultura: Des d'una definició restringida, la cultura és una cosa fina, elevada, que permet cert tipus de transcendència i gaudi existencial. En aquest sentit, no tots els sers humans són cultes. Aquesta capacitat de discriminació ens situa en l'esvarós territori on es barregen tradició, poder, educació, etc. Alguns sers humans occidentals avaluen, produeixen i distribueixen aquest tipus de cultura.
3. La cultura és un passatemps de la mort: Los Torreznos, sent sers humans occidentals, des de menuts estem interessats en la cultura, no ens separem d'ella ni per a dormir, participem de l'espectacle, estimem les altres espècies de sers vius, ens relacionem amb sers veritablement incultes, i per això fem aquest treball.

SORAYA Naix a Poyatos, Cuenca, amb arrels andaluses per un costat y del nord d'Espanya per l'altre. Els seus pares es traslladen a València, on ha viscut fins aquest moment.
Realitzà el Batxillerat artístic al I.E.S. Sanchis Guarner de Silla, a on pren el seu primer contacte amb l'art. En el 2000 comença les seues classes a la facultat de Belles Arts de San Carles de Valéncia, període en el qual aprèn tot allò que no vol ser.
En 2006 descobreix "Espaiart" (es diu de l'acció per part d'un individu que el du a expandir-se en el seu espai a través de l'art, dit d'una altra manera, a través de l'acció d'artistar, de descobrir en l'espai i el temps que li rodeja tot allò que per a ell és art, i per tant tot allò que no ho és), des d'aleshores practica i intenta ensenyar aquesta disciplina les 24h del dia, o no, depèn de les ganes que tinga.

AMB ELS PEUS EN LA MASSA I LES PIGUES EN LES BRAGUES .

INGREDIENTS:

Ous
Iogurt
Oli
Farina
Un sobre de rent
Sucre

RECEPTA:
Preparem un plàstic de 1m x 1m, aproximadament, i l'estendrem al terra.
A continuació netegem ben bé els nostres peus i afegirem els ingredients d'un en un, seguint el ritme marcat.
Primer buidem el iogurt damunt el plàstic situat davall de nosaltres. Tot seguit, ho amassarem amb els peus i afegint la resta dels ingredients per aquest ordre: ous, iogourt, oli, sucre, farina i per últim el sobre de rent.
Una vegada barrejat tot eixirem de sobre el plàstic i el replegarem com si d'una manega pastissera es tractés. Al mateix plàstic li farem un forat menut per buidar el contingut a un recipient i el ficarem al forn a on finalment es courà.

Una hora després estarà a punt per a tastar.

MONSERRAT PALACIOS Etnomusicòloga i cantant, naix a Mèxic. Estudia etnomusicologia a l'Escuela Nacional de Música de la UNAM i cant a l'Escuela Superior de Música de Bellas Artes. De 1996 a 1999 va col·laborar com a soprano en el Coro Nacional de México. Des de 1998 és membre del seminari de semiologia musical i membre del grup d'investigadors del projecte “La música de México en los siglos XIX y XX”, coordinat pel Dr. Helmut Brenner a través de l'Institut für musikethnologie der hoschule für musik un darstellende kunst a Graz / Àustria. Des de 1999 col·labora amb el compositor Llorenç Barber en els seus descomunals concerts de campanes. Actualment realitza el doctorat en Historia i ciències de la música a la Universidad de Valladolid. És autora del llibre “De lo dicho el silencio o la certeza y el desliz” sobre heterofonies vocals llauradores del nord de Mèxic (canción cardenche) i prepara amb Llorenç Barber un llibre sobre les músiques experimentals i l'art sonor a l'Estat espanyol. És mare de dos fills.

LLORENÇ BARBER Compositor, instrumentista i musicòleg, naix a Aielo de Malferit. Estudia piano i composició al Conservatori superior de música de València i Filosofia i lletres a la Universitat Complutense de Madrid, on de 1979 a 1984 dirigeix l'Aula de música. De 1987 a 1990 col·labora amb el programa “El mirador” de Televisió espanyola. Des de 1990 és professor de l'Institut d'estètica de Madrid. Des de 1992 dirigeix “Paralelo Madrid”, sèrie de concerts que el Círculo de Bellas Artes dedica a les “altres” músiques, i des de 1998 dirigeix el festival Nits d'Aielo i Art.
Des de 1980 practica la veu difònica, la improvisació, la campanologia, la música plurifocal, la poesia fonètica, els concerts urbans amb campanes i la desmesura dels concerts “De sol a sol”.

SOBRE "POMELO", UN LLIBRE DE "EVENTS" DE YOKO ONO. Per primera vegada posat en acció a l'Estat espanyol. Per Montserrat Palacios i Llorenç Barber.

Quan el gel –també ell– entra en calor, flueix. La seua cristal·litzada quietud i fins i tot fermesa escultural, esdevé líquid element que passa, riu, s'engolfa i, àdhuc, càlid, es deixa vaporitzar en soledat amena.
Alguna cosa així li va ocórrer a l'ART OCCIDENTAL després de la Guerra freda –mai millor dit– i la seua concomitant postulació d'estructures i misticismes gestuals o formals: que amb el pop i altres febres va entrar en desgel. I eixe sobreescalfament un poc sobtat, va començar a fluir en ciutats cosmopolites (i plenes de refugiats i farts de guerra) com Nova York, o en certes ciutats alemanyes o japoneses picades per una postguerra encara excessiva en rigideses i arrossegats per un ànsia d'eixir del congelat guerrejar amb molt altres estètiques armes (després d'Auschwitz la poesia no tenia sentit, va arribar a dir Adorno). I eixe emergir va prendre com a nom-talismà la paraula llatina FLUXUS, un terme que parla de l'heraclitià ser-en-canvi, i que pren context bé de festa ("FLUXUS FLUXORUM FESTUM"), bé de quotidià ser-ahí-sense-més.

Potser la forma que més va practicar eixe amuntonament d'artistes que es van refugiar davall el res hermètic paraigua d'anar i tornar que va esdevindre FLUXUS, va ser l'EVENT (esdeveniment, succés, etc.), un terme que George Brecht usa per primera vegada en 1962, però que –cada qui al seu aire– molts practiquen en aquells beneïts anys d'epifania.

Un dels primers llibres –coetani d'aquella històrica "An Anthology" preparada per La Monte Young i Jackson Mac Low en 1963– que es va publicar arreplegant tota una gavella d'accions, propostes, pensaments d'acció i música mental, va ser "POMELO", un "llibre d'instruccions" d'una jove japonesa que va tindre eixa estranya gràcia de l'oportunitat, és a dir, de viure no sols en el moment i lloc adequat, sinó a més amb l'activa porositat necessària per acceptar osmòticament el més inquietant que ocorria al seu voltant, i tornar-lo regurgitat en doll de poètiques peces, mínimes, moltes d'elles breus com un sospir ("Escoltar les campanades d'un rellotge: fer rèpliques exactes en la ment"), íntimes, quotidianes i senzilles, com tantes altres en fi postulades pel col·lectiu FLUXUS, o subtil i candorosament impossibles com "Avançar tots els rellotges del món dos segons, sense que ningú s'assabente".

Aquest art, coetani del pictòric i barroc "happening" –propugnat després de Kaprow per tants pintors–, va resultar generador de tanta actitud conceptual o accional com es viurà en els anys 70 i mes enllà, i va tindre la seua traducció entre nosaltres en eixe fil que conformen Brossa-Santos des de Catalunya, o el molt madrileny ZAJ.

De fet POMELO, publicat per primera vegada a Tòquio en 1964, arribarà prompte i un poc viudo a les nostres llibreries a través d'una traducció argentina de l'any 70.

Fins on sabem, encara que tots els amants d'allò singular han disfrutat -com nosaltres- d'aquesta oportuna bretxa de creativitat que ONO-POMELO ens inocula, ningú no ha posat en peu alguna d'aquestes "instruccions", o propostes de música acció (mental, moltes vegades), que s'expliciten en aquest germinal llibre.

Hui nosaltres ací volem presentar-vos una primera lectura d'alguna d'aquestes instruccions per a l'acció, i no per afany arqueològic sinó de vàlida incitació al gaudi, perquè el d'Ono és un proposar que no aspira, sinó que ja ÉS obrint.

Ella ho va dir una vegada així: "Considere que la meua música és més una pràctica (gyo) que una música. Per a mi, l'únic so que existeix és el so de la ment. L'únic objectiu de les meues obres és induir en la gent la música de la ment. No es pot controlar el temps de la ment amb un metrònom o un cronòmetre. En el món mental, les coses es despleguen i van més enllà del temps. Hi ha un vent que mai no es calma".

Que vostés ho disfruten.

Montserrat Palacios i Llorenç Barber. La Canyada. Primavera 07.

RUBEN BARROSO Artista performer, comisario independiente y gestor de eventos performáticos. En 2000 crea el proyecto CONTENEDORES, Muestra internacional de Arte de Acción de Sevilla, cuya octava edición se celebrará en febrero de 2008. Comisario de proyectos y exposiciones de arte actual y arte de acción y espacios de documentación y difusión de la performance ( Centro de Acción, Jornadas de Arte Público, Abierto, Fuera de Catálogo, arte de acción en Andalucía, Jornadas de Arte Contemporáneo y Educación, La Acción Visible, Radar, zona de arte actual, Radio de Acción, ciclo de performances …) y director de la publicación “ Casos de Estudio, cuadernos sobre arte de acción ”. Como performer ha realizado, desde 1997, numerosas acciones, instalaciones, conferencias en distintos espacios, centros de arte, eventos…y participado en exposiciones individuales y colectivas. Director de producción de vídeo arte, gestión de espacios y proyectos expositivos.

CASOS DE ESTUDIO.
CUADERNOS SOBRE ARTE DE ACCIÓN

Presentación del número 0 de la publicación dedicada en exclusiva a la investigación, difusión, crítica y documentación sobre arte de acción y los fenómenos performativos.

CASOS DE ESTUDIO // cuadernos sobre arte de acción
nº 0, Sevilla, septiembre 2007

Publicación semestral de referente exclusivo sobre las artes de la acción y/o la performance en el estado español

Sumario:

Editorial // Ejercicios de situación, pags. 4/5
La Acción Visible, 10 años en la práctica de la Acción en España // Nieves Correa, pags.7/9
Dossier : La Acción Visible / Situación, difusión y contexto del arte de acción en el estado español, pags. 10/15
Ensayo para la construcción de un Diccionario de Situación de la Performance española // Rubén Barroso, pags. 17/79
Dossier : (Sin Número, arte de acción) // Marta Pol - Jaime Vallaure, pags. 81-89
Dossier : Sobre lo performativo // Juan Ramón Barbancho - Andrés Senra, pags. 95-118
Documentos. Casos de estudio : "Dalí, artista de acción y performer // Joan Casellas, pags. 95/118
Apéndices y notas al Diccionario, pags, 119/120.

proyecto y dirección Rubén Barroso
edita: LA ACCIÓN VISIBLE
diseno gráfico de la publicación: Rubén Barroso
fotografías de ilustración. Joan Casellas
webmaster: Fernando de la Vega
publicación semestral
esta publicación forma parte del proyecto de investigación y documentación sobre arte de acción LA ACCIÓN VISIBLE, CASOS DE ESTUDIO SOBRE ARTE DE ACCIÓN

info, peticiones y suscripciones a la publicación: bcreacion@telefonica.net // info@laaccionvisible.es
http://www.laaccionvisible.es/

es un proyecto en colaboración con
JUNTA DE ANDALUCIA / CONSEJERÍA DE CULTURA

La nostra sessió mensual es fusiona en febrer amb el Festival Nits d'Aielo i Art, enguany per primera vegada en l'exili valencià i acollit per Octubre CCC. La programació pròpia d'Arrt d'accció consisteix en dues accions col·lectives - simultànies de part del grup Sinberifora, que es podran veure en la sessió nocturna de les “Nits”.


SINBERIFORA és una associació de joves artistes de l'acció interessats en fer-se càrrec tant de la producció del seu treball com de la distribució i la reflexió; és a dir, per un concepte d'autogestió ideològica de l'art. Està formada per un nombre variable de persones que, de manera individual o col·lectiva, treballen en esdeveniments específics i únics. Les accions que practiquen el membres de Sinberifora van des de l'acció sonora a la transformació subtil de la quotidianitat. De l'humor irònic i enginyós als exercicis de concentració minimalista. Una exploració de les possibilitats de l'art d'acció en els badalls que queden entre gèneres i disciplines artístiques, poètiques, sonores, escèniques, etc. La cerca d'allò indefinit, el contacte amb allò real, la radicalitat conceptual, la dialèctica amb l'espectacle... Sinberifora és una espai d'investigació teoricopràctica, d'aprenentatge col·lectiu en tots els sentits.
En aquesta ocasió proposem un treball col·lectiu / simultani de sis artistes: Mathieu Bohet, Ángela García, Martí Guillem, Ginés López, Marina Palomo i Nel·lo Vilar. La simultaneïtat, tal com és practicada per Black Market International des de fa anys, permet reduir la presència de l'artista individual, integrant-lo en un grup però sense anul·lar la seua subjectivitat ni subordinar el seu treball. També produeix un altre tipus de recepció en el públic, per efecte de la multiplicació dels centres d'atenció; com deia el Mestre Suzuki a propòsit del budisme Zen, mitjançant una interpenetració sense obstrucció. Multiplicar els centres suposa per a cadascú reduir la necessitat d'efectes narratius, de donar “espectacle”. És un marc més tolerant a l'experiment, a l'inacabat, a la falta d'estructura, a les formes i les vivències àcrates, a l'anarquització de les formes, de l'espai i el comportament. 

KOKE VEGA Llicenciada en Belles arts, professora a l'Escola d'art de Mérida. Poeta, actriu i perfórmer, a la manera d'un rapsode experimental, diu els seus poemes gestualment, amb una forta implicació del cos humorística i minimalista.
Animadora, amb Antonio Gómez, de l'art i la poesia d'acció a Extremadura, ha organitzat esdeveniments com Pleno extraordinario . Jornadas de poesía experimental hispanoportuguesa , on una vintena d'artistes de l'acció va ocupar durant dos dies l'Hemicicle de l'Assemblea d'Extremadura, o la trobada Influxus , celebrada al Museu Vostell-Malpartida.
És editora de la publicació en DVD La Bolsa de acciones , que recull en vídeo performances d'artistes de tot el món. Dirigeix i imparteix els tallers intensius de vídeo accions LABOLSA que uneixen formació i col·laboració conceptual i tècnica.

BARTOMEU FERRANDO Professor titular de performance i art intermèdia en la Facultat de Belles Arts de València. Fundador de la revista de poesia experimental Texto Poético . Com a perfórmer i poeta d'acció ha participat en multitud d'esdeveniments a Europa, Amèrica i Àsia, i organitzat al seu torn esdeveniments internacionals. Exposa poesia visual, objecte i instal·lacions poètiques en uns quants països. Membre de Flatus Vocis Trio, Taller de Música Mundana i Rojo, dedicats al desenvolupament de pràctiques creatives situades a mitjan camí entre la música, la poesia i l'art d'acció. Ha publicat poesia, assaig, gravacions en MC, LP i CD i diversos vídeos i DVD de performance .

AVELINO SAAVEDRA. Llicenciat en BBAA. Estudis de postgrau en l'especialitat de pintura.
Pintor recalcitrant, músic mercenari, músic improvisador, perfórmer.

Des del 2000 practique l'art d'acció, participant en diversos festivals i encuentres en gran part de l'estat. Les meues performances, molt sovint amb certa càrrega irònica i pretenent incitar l'espectador a la reflexió, surgeixen la major part de les vegades com a reacció front a situacions concretes del món social i artístic.

Quant a la improvisació sonora, treballe amb els sons extrets a diversos objectes i instruments, de la mateixa forma que ho faig amb els colors, gestos i suports a l'hora de pintar. La majoria de les vegades desconec quin serà el resultat final, i això és el que manté viu el meu interès... Uns sons, uns colors, unes formes, condueixen a altres i poc a poc la peça es va estructurant i prenent aparença. D'aquesta manera, al no actuar de forma excessivament planificada, el seu èxit o fracàs dependrà del major o menor encert amb què prenga les decisions segons vaig rebent els estímuls.
Per anar construint en directe, utilitze processadors d'efectes i sampletge en temps real els sons que van eixint al manipular colpejant, fregant, esgarrant, bufant fonts sonores tals com papers, metalls, teteres, tubs de plàstic, gongs, etc...
Actualment, entre altres projectes, treballe amb Bartomeu Ferrando Colom en el terreny de la improvisació foneticomusical.




"335 pellizcos sonoros por debajo de las íes con raspaduras de a."


"Es una pieza musical que une los sonidos del instrumento y del objeto con los de la voz, a partir de un ejercicio de doble improvisación. Cada sujeto  escucha las sonoridades del otro y se abre un camino en el territorio expuesto por el primero, multiplicando así las líneas del recorrido. Las palabras se han desecho en trozos y aparecen como burbujas en un mar de ruidos y sonidos. Entre ellos, algunos nos serán conocidos; otros, permanecerán herméticos a nuestra memoria sonora. El concierto, que tiene sus raíces en lo visceral e intuitivo,no deja de tener algunos componentes racionales en su organización interna. Entre la música y la poesía sonora, gongs,instrumentos de plástico y trozos de papel se mezclan con balbuceos,glissandos, repeticiones, murmullos y repeticiones de la voz. Gritos metálicos. Ruidos de letra.Una voz que habla hacia atrás,intenta captar el primitivismo originario del habla,que se enreda con sonidos y ruidos articulados, no sometidos a ningún orden rígido. Poesía enmarañada de música.Sonoridades tejidas de voz y de gestos. Las palabras ya no hablan; sólo gimen, se deslizan, estallan o desaparecen entre trazos sonoros y esferas de ruido, en la música improvisada de Avelino Saavedra y Bartolomé Ferrando."


(Bartolomé Ferrando Colom).

BULOS Y TANGUERIAS
és el resultat de la col·laboració entre Raúl Cantizano i Santiago Barber , assumint conjuntament la direcció musical i artística. Raúl Cantizano és guitarrista flamenc emparentat al seu torn amb altres comportaments artístics; i Santiago Barber és artista, aficionat flamenc i activista cultural.

Els darrers anys hem desenvolupat diferents propostes dins del projecte Bulos y Tanguerías que han estat presentades en el marc de l'exposició Big sur. Nuevo Arte español , (National Galerie im Hamburger Bahnhof Museum, Berlin); MOCA (Museum of Contemporary Art, Los Angeles); Nits d´aielo i art , en les seues 6a, 8a i 10a edició (Aielo de Malferit, València); CAAC (Centro Andaluz de Arte Contemporáneo, Sevilla); La Alameda Flamenca Hoy, 3 ensayos de arte jondo del entorno alamedero (Teatro Alameda, Sevilla), LEM Festival , en les seues 7a i 10a edició (International Experimental Music Festival, Barcelona) i Escena Contemporánea , VII Festival Alternativo de las Artes Escénicas (Círculo BBAA, Madrid).

EVA PEREZ Campanar, 1980. Llicenciada en Belles Arts a València. Artista perfórmer. Ha participat en trobades com Portes Obertes al Cabanyal, diverses accions col·lectives a València i festivals com Nits d´Aielo i Art , quan encara estava ubicat a Aielo de Malferit; o Influxus , al Museo Vostell (Malpartida de Càceres). Membre actiu de l'Associació Cultural Sinberifora , que organitza aquest cicle. Anteriorment, membre de l'Associació Cultural Menosuno , de Madrid, encara que amb una finalitat ben diferent: no es tractava tant de treballar en la gestió col·lectiva, sinó mes bé de crear un sac o una base de dades eclèctica d'artistes on poder estirar d'un fil i muntar exposicions.

BEATRIZ   SILVA   URIBARRI   Durant els seus estudis de BBAA tanteja la pintura, el collage fotogràfic, les instal·lacions i l'audiovisual, participant en exposicions col·lectives.
Realitza la seua primera acció en 1991. Des de llavors aquesta es converteix en la seua pràctica artística més freqüent. Ha participat en jornades, trobades, festivals de performances, a Holanda, Alemanya, Itàlia i distintes ciutats espanyoles.
S'inicia en l'àmbit de la investigació teòrica amb una tesi doctoral sobre La mort en l'art contemporani (1995). L'art d'acció, dona i art, l'escena associativa, art-vida i la creació efímera en general, han sigut temes de conferències, debats i dedicació per a ella.
Produeix i organitza exposicions, concerts, recitals, projeccions, accions, mostres multimèdia, partícip de col·lectius com: Bellos Grupos de Arte (1985-87), Arte-Nativa (1987-1989), Asociación de plásticos del Gran Bilbao (1989-90), Maní (1990-1991), X–Planet (1992), Las Chamas (1993-94).
Des de Mediaz (Associació d'artistes visuals d'Euskal Herria, 1996-99) coordina la 1a Trobada de la Unió d'associacions d'artistes visuals. Des d'Eman Difusión, gestiona Territorios de Contagio (primer seminari de performance), el Paquete Vasco (enviaments col·lectius de performances, instal·lacions i vídeos des del País Basc, 1997-1999) i el projecte híbrid Territoris Habitables (col·laboració de recrea2 amb l'Associació de veïns de San Francisco, Eman difusión i Espacio Abissal).
Altres vegades participa en esdeveniments en col·laboració amb altres col·lectius i associacions com l'Assemblea de dones de Biscaia (El Puñalito, 1994-1996), el Comité antisida de Biscaia, la Sala Badulake (Dia V. Monòlegs de la Vagina, 2003-2004), KLEM (Kuraia laboratori de música electroacústica, 2000-2005), festival de música experimental MEM (en 2007).
En 2002 munta recrea2, un taller de disseny per a decoració basant-se en reciclatge, on treballa. En 2007 han participat en els tallers sobre fem: “Està en la teua mà, un altre barri és possible”, amb Basurama i Amasté.
En 2008 ARRT d'ACCCIÓ la reenganxa de nou per al seu cicle de performances.

Títol: Sang i llàgrimes. Conversacions amb Kama Gutier
Música: Diamanda Galas: /Wild Women With Steak-Knives, Iron Lady, Gloomy Sunday/.
Duració: 38 minuts aprox.

Text: "Vale madre las ganas que se le echen... pero, pues ni modo, se las vamos a seguir echando..."
Kama Gutier és l’autora de Ciudad Final, publicat en novembre de 2007.

MICHELADEPETRIS En febrer de 1984 naix a Itàlia.
Finalitza en 2003 el batxillerat artístic i comença la carrera en l'Accedemia Albertina di Belle Arti a Torino, Itàlia.
En 2006/2007 viu a València cursant les classes a la facultat de Belles Arts.
Torna a Itàlia, on actualment està acabant la investigació per a la seua tesi de final de carrera.
Li agrada pintar i fer altres coses.
Investiga des de 1999 sobre l'expressió corporal mitjançant la dansa contemporània, procés que arriba en 2005 a la performance, a l'acció.

està escrit a la pissarra, des del principi
....... I FEEL FUNNY TODAY

està asseguda a la cadira i per cert se’n riu.
es queda asseguda a la cadira i se’n riu,
durant tot el temps                      
 ........ la Barbie gegant
 ........       la pissarra
 ........      la ràdio
                                    

m’embolique amb una corda. M'embolique de cap a peus, fins que ja no puc moure'm, fins que parec un salami.

quan ja sóc un salami, pose la música.  

comence a esborrar el que està escrit a la pissarra.

escric una altra frase. afirme.

Després em pare                  
em quede parada.

DAVID PASCUAL HUERTAS
Díguen-li hola a l'Intrús
El meu treball, desorientat de l'acció poètica (poètica per a mi, diran alguns), beu igual de la performance que de Cortázar, de la quotidianitat, de la xicoteta tragèdia domèstica, de quan em vaig quedar amb fam.
Potser en aquest precís moment  s'estiga descongelant tot el gel de Moscou -diu ella.
Ara diguen-li hola a l'Intrús perquè jo mai no vaig estar allí.
Hem participat (l'Intrús i jo) en festivals com l'eBent a Barcelona, l'adA festival a Oporto, les jornades “Perquè sou així?” a El Ovni Cuadrado (València), el Valetudo Artístico, o l'APART a Puçol, i mai no ens han enviat de cap d'aquests festivals.
Ara mateix crec recordar que mai no m'he tallat en cap performance que hajam fet. Mai no hem fet tampoc cap acció de nou hores.
Et sembla de veritat que fer performances és la millor manera de fer-te ric? -torna a preguntar. Doncs, la veritat, no ho sé. Jo crec que sí.
(final)

5.
Un exèrcit d'amants militars llisquen per terra, plens de fang, amb l'objectiu de matar els seus enemics mentres dormen. Abans que ningú no es desperte ja els han arrancat els membres i els han penjat a la plaça perquè tots els vegen. I això em recorda com s'assembla follar a la guerra d'Iraq en els telenotícies o a qualsevol catàstrofe natural. Una fotografia d'una xiqueta corrent darrere d'una bomba nuclear serà la meua figa i la teua polla serà un tanc blindat. Amb el temps, molt de temps, una cigonya o qualsevol altra au fa un niu sobre el tanc i nosaltres ens riem perquè ara creiem que vivim en un porxe a París. Fora es senten bombes o cotxes en funció de l'hora.
Tu et fumes un cigarret i a mi em fa la sensació mirant-me els turmells que estic vella, que ja ningú no em mira pel carrer.

www.davidpascualhuertas.blogspot.com

RODOLFO FRANCO
Antropòleg de formació, dissenyador gràfic de professió, poeta de vocació, a més té la pretensió d'arribar a mag. Naix a Brasil i viu a la península des de 1989 on, destaquem, va coeditar la revista Delta Nueve i va publicar els llibres 22 Corazones (Gonzalo de Luis Editor, Madrid, 1996) i Álbum de Cromos (Diputación de Badajoz, 2004). Ha col•laborat en diversos llibres col•lectius, revistes, catàlegs, webs, exposicions, trobades i festivals, comptant la seua trajectòria amb més de tres-centes participacions en publicacions i esdeveniments en 14 països. Obra tant en espanyol com en portugués i des d'uns quants fronts: formes clàssiques, haikais, poemes concrets, poemes visuals, poemes objecte, performances, cançons; i practica procediments ludolingüístics com els palíndroms i els anagrames. A més és membre integrant del grup musical Comando Macondo i promotor cultural a Mèrida, on resideix actualment, organitzant esdeveniments i gestionant espais culturals.

RAÜL GALVEZ
Naix a Redovan (Alacant) el 1969. Llicenciat en Belles Arts. Artista postal, està present en quantitat d'exposicions internacionals. Ha organitzat convocatòries de mail-art a Chiva (València), Guardamar (Alacant), Paiporta (València) i Alcalà de Xivert (Castelló). Va ser membre d'ANCA (Associació de Nous Comportaments Artístics). Poeta i artista interdisciplinar, practica esporàdicament la performance, la instal•lació, la pintura, l’edició independent... I més habitualment la creació gràfica amb poemes visuals o la poesia objecte. Organitzador de la trobada de performances i instal•lacions “2 minuts per la guerra”.
M’interessa l’art que commou, fàcil d’entendre, social, amb implicació de l’artista, gens elitista, encara que a vegades sí que m’agrada l’art per l’art. Recorde les performances de Seiji Shimoda (On the table), de Luis Contreras (Pollastre menja pollastre), algunes performances de Bartolomé Ferrando, com aquella en què treia vísceres d’un globus terraqüi per trobar finalment la piruleta, o aquella en què, amb Pascu, subhastava figuretes d’Snoopy que finalment acabaven destrossades pel martell sense comprador; la poesia fonètica de Nelo Vilar i Lucia Peiró, el sarcasme de Rafael Santibáñez...

CARLOS LLAVATA
(1964) Artista visual i d’art d’acció. La seua formació artística comença a l’escola de ceràmica de Manises, 1983/ 87, passant després per San Francisco Art Institute, CA. EEUU 1989/ 91 (alumne no oficial). Primers contactes amb l’art d’acció.
Torna a la Facultat de Belles Arts de València, on acaba després d’una estada a Holanda, a la Gerrit Rietveld Academie d’Amsterdam entre 1999/ 2002. Allí treballa amb col•lectius com PSWAR Amsterdam y SIGN gallerie a Groningen.
Carles ha fet 5 exposicions individuals i al voltant de 60 col•lectives, i 6 conferències en diferents llocs del món. L’any 2003 comença a treballar com artista a La Sala Naranja (València).
L’activitat professional/ artística de Carlos Llavata data de l’any 1999, quan comença una vida dedicada al seu treball artístic. L’escultura, la ceràmica, els gravats (monotipus, serigrafies...), la fotografia, el vídeo i la instal•lació són el seu univers material, i és la performance o l’art d’acció l’estructura discursiva que entrellaça tota la taxonomia visual en el treball de Carlos Llavata.